dimarts, 28 de febrer del 2012

NOUS REPTES, NOUS SOCIS, NOUS PATROCINADORS

Iniciem un nou any triatlètic amb la mateixa il·lusió o més que el passat any 2011 i els reptes que se´ns presentem tenen molt bona pinta. El primer de tots serà el mig Ironman de València que es disputa el 4/03/2012 i en la línea d’eixida estarem una bona representació. Després vindran les proves Ironman, on Claudio embarcarà cap a Lanzarote i cinc de nosaltres a Frankfurt, Cristian, Jordi, Vicente, Oscar i Guillermo, amb el somni d´embolsar-se una medalla de FINISHER, això serà als mesos de maig i juliol respectivament. Tres dels nostres ja han recorregut la famosa distància dels 42km en la marató de Sevilla; Ruben Climent, Ivan Rodenas y Sergio Borreda.

També comptem en la nostra secció de trail, Àlex Albelda i Vicent Vila correran el Ulta Trail Serra de Tramuntana en Mallorca de 62km. En la versió llarga de esta mateixa cursa tindrem a Paula Tent per recórrer els 105km de serra, bona preparació per al mes d´agost aon participarà en el mític Trail del Mont Blanc en la cursa de 98km.

La resta, els 38 socis que formem actualment este club participarem en tot tipus de proves, destacant les que completen la Lliga Autonòmica, que son 5 proves i que tenim la intenció de fer un bon paper com a club.

Per aconseguir els nostres objectius, enguany tornem a comptar amb la col·laboració de RAMOS JOIERS i SOLO PIZZA, que formen part del CTC des dels seus inicis, repeteix GESTIONA OBRAS Y PROYECTOS que s’apuntà en esta aventura l’any passat. I tenim el plaer de continuar aumentant la plantilla de patrocinadors per a 2012 amb DANI MOBLES i PODODEPORTIVA JORQUES. La informació dels nostres patrocinadors la teniu disponible en aquest mateix blog a la part dreta.

dilluns, 27 de febrer del 2012

Mitja Maratò Barcelona 26/02/12





El any passat ja vaig gaudir del plaer de correr pels carres i les principals arteries d´aquesta magnífica ciutat a la seua majestuosa maratò i enguany volia més així que ens apuntarem a la mitja que es celebrà ahir diumenge. Parle en plural perque va ser pensat i fet, jo i el meu cunyat Tono que no habia corregut en la seua vida i en un mes s´ha preparat per acabar-la.



La cursa espectacular, gran ambient i és que forem 12.500 participants, és a dir, un riu de gent que no parava de dominar els carrers. En quant a mi, no massa be, la idea era anar a pel 1:28 - 1:29 i al final hem vaig conformar en el 1:30. Em vaig escapar dels pràctics de 1:30 en el km.5 i en el km.18 m´agafaren per darrere i ja no tenia forces en les cames per seguir-los. Almenys estrenarem la nova equipació.



Ara hem queda fer un tri en barna i ja ho tinc casi tot. Potser el Garmin a l´octubre???

diumenge, 26 de febrer del 2012

XXVIII Marató de Sevilla - 19 de febrer de 2012 by Ivan

No se per aon començar, la veritat es que no se me dona massa be açò de escriure pero en fi, ahí va.

Duc 3 mesos entrenant i ja es hora del test d’abans de Sevilla, la mitja marató de Sueca, estic nerviós com quan anava a fer un examen en l’institut, no sabia q fer, eixir ràpid o un poc mes lento i després apretar, i Oscar me lleva els dubtes, -si vols fer marca has d’eixir a eixe ritme-, me diu, i això faig. Al final isc al ritme que vull fer o un poc mes ràpid i faig 1:35:01, justet el que volia, a 4’30’’, perfecte, estic preparat, ara a fer el entrene estes 2 setmanes i a per 3:30-3:40 en Sevilla. Però el dimarts comencen els problemes, comença a fer-me mal la planta del peu i me fa perdre un parell de entrenes, eixe diumenge isc vullguent fer 18 i en el 14 el mal es massa intens i decidisc tornar a casa. El cap ja no para, a una setmana me passa açò, després de tot el entrene, ara vore'm segur que no la puc fer. Dimarts i dimecres pareix que millore un poc, acabe be els entrenes i agarre un poc de moral, però el pitjor estava per vindre. Dijous comence a trobar-me mal en la faena, en principi no me preocupa, pense que es pel massatge del dia anterior, però poc a poc vaig a pitjor, comencen a dir-me en la faena que faig molt mala cara i que si estic bonico per a anarmen al sendemà a Sevilla, però intente no fer cas i mirar les coses de forma positiva. Arribe a casa i directe al wc, no vull preocupar-me aixina que me gite enseguida per a dormir-me el mes prompte possible i no pensar en res, estic tremolant, crec que tinc calentura, però ni ho mire, per a no menjar-me el cap. El divendres m’alce, no me trobe molt be però intente pensar en positiu, hui m’en vaig a Sevilla, porte molt de temps esperant i no vaig a llevar-me les ganes, inclús escric al facebook com si no pasara res, però a la quinta o sexta vegada que visite el wc m’afone, com pot ser!!! Per que!!! A dos dies!!! Comence a pensar en no viatjar, la ràbia que tinc me fa plorar i maleir fins el dia que vaig nàixer. Tres mesos d’entrenament, problemes en la faena per els dies de vacances, dieta... tot a la merda!!! Puto virus!!!

Al final me prenc unes pastilles per a tallar el tema i pareix que funcione, però estic desfet, me toca Borre, -yeee que no tens ganes de anar o que? -, li explique el cas i que si me trobe millor viatjaré però que no ho se. Per fi decidisc viatjar però ja sense il·lusió de res, se que no vaig a poder fer el temps que volia fer i dubte molt si eixire a fer la marató. Pase un dia fatal, casi sense menjar i en malestar de tot el cos, damunt sense parar tota la vesprada, tren, metro, avio, bus i patejà fins que trobarem la pensió. Per fi!!! Ja estem aci!!! Sopem volteta i a dormir.

El dissabte ens alcem, pareix que estiga millor, anem cap al estadi a arreplegar dorsal i histories, mitja hora en bus, un poc lluny no? Allí vegem als companys del club d’atletisme, gran gent, passem el mati i dinem amb ells contant histories i riguent-mos tot el rato. Després la siesta, comença a fer-me mal la panxa i comence a pensar en la carrera, no estic per a córrer i molt menys una marató, però no pense tirar a fer la ma tot el que he patit estos mesos, dema correré, començaré al ritme que volia dur i sobre la marxa faré. Passem la vesprada fent turisme i per la nit a dormir prompte que dema hi ha que matinejar.

A les 7:00 ens alcem, la veritat es que després de tot el que ha passat no estic ni nerviós, se que no vaig a fer el que esperava però en fi, menem un poc i cap al estadi. Esta abarrotat de gent i fa un fred que pela, però no me pose ni la tèrmica ni res, -d’ací un rato molestarà- pense. Vegem als amics del club d'atletisme i ens quedem amb ells a preparar-nos. Calfem un poc, visita al senyor Roca i cap a l'eixida.
Borre i jo busquem el pràctic de 3:30 i ens col·loquem en ells, ens desitgem sort i donen l'eixida. Es fa un poc lenta, a la eixida del estadi es fa un tapo que fa que la gent s'apilotone i no se puga córrer, els dos primers Km son molt lentos hi ha molta gent i quan veig a un grup pisar m'entren ganes a mi, -preferisc ara que després- vaig pensar, i pare. Passe per el 2 en 12 minuts, mare açò comença be!! però a partir de ahi agafe el ritme i faig uns quants a 5, però les sensacions no son molt bones i baixe el ritme a 5'10-5'15''. En el 9 comence a pensar, me fa falta algo, no me trobe molt
be i al 10 decidisc fer-me el gel de cafeina que pensava prendrem al 35, al poquet pareix que me trobe un poc millor però no putje el ritme. Van passant els Kms i pareix que aguante prou be, pero en el 18 les cames se me posen com una pedra. El cap no para, -aguanta... segur que en la mitja t'animes-, me dic. Pase la mitja en 1h52m, a este ritme deuria d'estar com una poma, i estic desfet. Me faig un altre gel i intente aguantar el ritme que a estes altures era lentíssim, passen uns quants Km mes i arriba el moment crític, m agarra un mareig, me fallen les cames i me’n vaig contra un cotxe que estava aparcat. Ve un xic m’agafa del braç, me pregunta si estic be i me tira aigua pel cap, era el Km 25, ací vaig deixar de competir contra el temps i vaig començar a competir contra els Km i contra mi mateix, queden 17, tot un mon, i sense forces ni per a alçar el cap. No pare de repetir-me que he d’acabar per lo menys, que no importa ni quan ni com però la meta l'he de creuar, cada Km es mes llarg, les cames me fallen moltes vegades i m’obliguen a parar de vegades, la veritat es que ni m’enrecorde de la majoria dels Km a partir d’ací, sols de una part en la que hi havia molta gent animant, crec que era el 36 o 37, no estic segur, però que me va fer que me eixiren les llàgrimes, llàgrimes de impotència, de ràbia i de decepció per no poder donar mes quan deuria de poder. Portava 10Km arrastrant-me i encara quedaven 5, els 5 mes llargs de la meua vida, però hi ha que arribar com siga. Passen uns 2 Km, ací no hi ha gent ni animant ni res però ja se veu el 40 i veig els focos del estadi allà lluny, estic a 2 Km de acabar una marató, pense, però ni aixina m’anime. Arribe a l’entrada del estadi, m’he imaginat este moment mil vegades durant estos mesos, però no te res que vore, no se si per la decepció de no fer-ho en el temps volgut, per l’esgotament o per la ràbia de no poder demostrar moltes coses, però no note l’emoció esperada. Al final creue la meta en 4:14:22, per fi!! Senc una barreja de sentiments, content per acabar la meua primera marató, decepció per no fer-ho en el temps per al que havia estat entrenant tant i ràbia perquè se que ho puc fer molt millor i no he pogut demostrar-ho.

Quan vaig acabar li vaig dir a Borre que no tornaria a fer-ne una altra, però després de pensar durant estos dies, açò no se pot quedar aixina, i ara no, perquè es massa prompte i m’apeteix descansar i disfrutar del esport sense les obligacions d’un entrene tant fort com el de la marató, però l’espineta pense llevar-me-la este any, i que millor puesto per a fer-ho que en Valencia.

Per suposat ara he de donar les gracies a tots els que m’han donat suport en aquesta prova, la mes dura que he fet, per ara, als membres del club que m’han donat ànims i consells, als meus pares, que encara que no entenen molt be de que va açò i no s’expliquen com pots anar a patir d’esta manera i damunt pagant, m’ajuden molt quedant-se als xiquets per a jo poder entrenar, al meu cosí Cifu per acompanyar-me en molts entrenes, a la pròxima te’n vens però a fer-la, a la meua dona que m’aguanta i, que encara que de vegades li costa un poc, se que m’entén, als meus fills que sempre m’animen abans d’eixir de casa entrenar sobre tot Vega, i com no al meu company de club, de entrenes i de viatge, massatgista, i sobre tot amic Borre, GRACIES TIO!!! Pels teus consells, per les paraules d’ànim, abans i després de la carrera, i per la teua amistat, eres un crack i espere que tornem a repetir. Te’n vens a Valencia?