dimarts, 27 d’agost del 2013
dimarts, 20 d’agost del 2013
diumenge, 18 d’agost del 2013
Crònica d'un IRONMAN, per Jose L. Marín
JO: Sara ja esta tot omplit, nom, ciutat, club,
dades bancàries, només falta confirmar. Necessite saber si estas preparada per
a suportar tot el que be, tindre paciència i recolzar-me. Si és així, confirme
ja!
Sara: Bufff... ( 5 segons ) que déu ens agarre
confessats... Avant...
Jo: Intro.
Així va començar el meu viatge cap a
l'ironman!!!
Despres
de molts mesos d'entrenaments matutins, vespertins i algun nocturn, moments
dificils per excés de treball, sentir-me aclaparat per no poder entrenar el que
tocava, inclús passar-me pel cap l'abandonar i enviar-ho tot a la m...vaig
seguir avant i va arribar l'hora de gaudir, sentir-me especial i viure una
experiència que mai oblidaria.
Arribem a
Vitòria el divendres 26 a les 23hores. Un viatge pesat, sobretot despres de fer
les 8 hores Laborals, i també, com no... amb problemes, quina ratxa... Se'm va
trencar el portabicis a causa del vent, dins del mal, la bici no va patir cap
dany, la vaig haver de desmuntar i
col·locar-la dins del cotxe i per si no fóra poc arribant a Vitòria se'm va
trencar el cotxe... em va vindre just arribar al pàrquing. No vaig voler ni
mirar que tènia. Agafi maletes i bici i a l'hostal. Vaig pensar... Demà un altre dia...
Dissabte 27, ens vam alçar i anarem
directes arreplegar dorsals, pegarem una
miradeta pels estants i el que seria l'arribada a meta, algun tros del circuit a peu, etc.
A la vesprada vam anar a la T1 i T2, a deixar la
bicicleta, les sabatilles i mig preparar-lo tot. Va ser ai, quan van començar
els nervis de veritat i a notar un gran ambient de tri.
El gran dia!! Diumenge 28.
4:20 de la matinada, sona el despertador, va
arribar el dia tan esperat... Amb un nuc en l'estomac desdejunarem, en eixe
moment, et venien molts dubtes al cap... estaré ben entrenat? Seré capaç d'acabar-ho?
El meu cos aguantara? Tindré algun problema en la bici? I un infinitat de
dubtes produïts pels nervis.
5:30,
arriba l'autobus per a emportar-nos a tots els triatletes cap al llac.
Assentat al costat del meu company Sergio Borreda (borre), ens vam mirar i amb
una rialla tensa produïda pels nervis déiem ja no hi ha volta arrere...
Durant el viatge cap al llac, el silenci era
immens. Tot el món callat, concentrat i amb mirada perduda, la tensió i el
nerviosisme s'olia a quilòmetres d'allí...
Quan arribarem
ens vam posar a preparar el menjar en la bici, els gels, dorsal etc. Una vegada
tot en el seu lloc, vam eixir amb el trage de neopré i a esperar l'eixida.
Mentres esperabem arriba l'autobus dels
acompanyants, Sara, Joana, Paco i David vingueren amb una sorpresa. Havien fet
unes samarretes personalitzades per a animar-nos. Gran detall per la seua
banda.
8:00 del
matí, ens criden els triatletes per megafonia, perquè ens situàrem davant de
les nostres bicis. Un moment molt emocionant, per que van començar a posar
bandes sonores que em recordava a la infinitat de vídeos de motivació, que
havia vist durant estos mesos. Començaren a cridar primer l'Elit i despres per
grups d'edat. Ara si, ens tocava! vam caminar fins a l'eixida, tot el món
abraçant-se, borre i jo ens situem els últims, sabíem que la
natació no era la nostra batalla, crec que ens abraçaríem 3 o 4 vegades,
l'ultim abraç recorde que va ser quan van dir per megafonia i amb la cançó de
"piratas del caribe" de fons ONE MINUTE TO GO!! No vaig poder
evitar-ho, caigueren les llagrimes, en eixe moment la pell de gallina, se'm
passa en uns segons els 9 mesos de preparació, recordant tot el que has lluitat
i patit per aquest dia i ...Meeeeeeeec l'eixida!!!
Natació:
Entrem molt a poc a poc a l'aigua deixem que el
gran grup se separara un poc i a nadar.
La natació em va eixir com esperava mes o menys,
sàvia que estava entre 1:20 i 1:30. I vaig eixir en 1:25. Un organitzador em va
haver de rectificar per que en l'ultim tram em vaig eixir de la trajectoria, en
fi, res de nou... Una vegada vaig eixir de l'aigua i llevat el neopré, directe
al wc, pare a pixar i a seguir..
Ciclisme:
Ací ho tènia molt clar guardaria forces per a la
marató, en cap moment anava apretar, tot al contrari el meu objectiu no era un
altre que ser un finisher.
Eren 3 voltes de 60 km, un terreny ondulat i amb
la mala sort que feia vent, això retrasa
el temps que havia calculat entre 6i 6:15 i vaig fer 6:45. Els últims 25 km
se'm van fer molt pesat i ja no estava còmode en ninguna postura. Al final
acabe i l'únic que tènia ganes era de saber com m'anaven a reaccionar les
cames, així que deixe la bici i me'n vaig anar a la zona de transició corrent,
les cames em responien perfectament. Em canvie la samarreta em vaig posar la
bisera i sabatilles i a per la marató!!
Marató:
La eixida impresionant, eixies de la transicio
que era en una carpa i en uns metres entraves a la plaça, plena de gent animant
i transmitinte força, començava lo mes dur...
La veritat és que la marató em va agradar molt,
eren 4 voltes i el 85% per dins del poble en zones verdes i avituallament cada
2'5km.
Tènia claríssim com realitzaria la marató, a
parar en tots els habituallaments per a beure i menjar, i aixi va ser.
Al primer habituallament aplegue amb una mitja
de 4:26 el km. Així que a partir d'ai afluixe, la carrera era molt llarga i
volia caminar el mínim. Parant cada 2´5km uns 20 o 30 segons per a beure i
menjar arribe fins al km 30 a un bon ritme, però a patir d'ai la cosa canvia,
les forces van començar minvar i costava molt mantindre el ritme. Així que fins
el km 36 vaig córrer dignament però del
36 fins al 42 l'únic que podia era trotar. En el km 40 estava l'ultim
habituallament però em vaig veure tan malament que no vaig voler parar per por
de no poder tornar a arrancar. Al final el marato amb un temps de 4:24. I per
fi arribe a la meta en 12:40, amb la plaça de gom a gom, anunciant el meu nom
per megafonia i la meua dona esperant en meta,
què amb llagrimes als ulls l'abraçe, bese i entre en meta. Per fi un
somni fet realitat, ja era un ironman. A sigut un viatge molt dur, però
amb treball disciplina i constància ho
he aconseguit.
Agrair a amics, familiars, companys del club,
pels consells i suport tant abans com el mateix dia de la carrera. A
l'entrenador Jordi Pascual que m'a marcat tots els entrenes des de novembre ,
tota la millora ha sigut gràcies a ell, i al que li done ànims per la recent
caiguda i li desitge una prompte recuperació. I a la meua dona, que com he dit
altres vegades és igual o mes finisher que jo, ha sigut el suport mes gran
d'aquest viatge. Un viatge que mai oblidare i dedicat al meu fill Marc.
S'acomiada:
UN IRONMAN
Subscriure's a:
Missatges (Atom)