dimarts, 18 d’octubre del 2011

BOTAMARGES 2011 @Paula Tent

LaPlaça.
És complexe travessar aquesta vall, endinsar-se pe’ls seus camins; és complexe no sentir-se aclaparada quan, per un camí, mires al teu voltant i et sents atrapada per muntanyes enormes que et dificulten donar amb la claror del cel; és complexe no dibuixar un sorprès somriure als teus llavis quan de sobte un grup de casetes blanques t’acompanyen uns segons al teu trajecte. Aquest petit grup de cases, avui ens dóna la benvinguda, ens acull per passar la nit, per donar la sortida a la nostra cursa, la d’ells més bé.
Ja hi ha moviment quan ens aturem del cotxe: gent de l’organització, cap corredor de moment. La gent és amable, prompte s’asseguren que sopem amb ells, l’organització prepararà pasta per als corredors que vullguen i una dona que passa, ens diu que ja estan fent-la a l’hora que entra en una casa. Sembla que tots els que van i venen per la plaça, els que no es veuen i estan a les seves cases, tots estan pendents amb alguna tasca per a la cursa: uns venen de marcar el recorregut, altres duen fruita i beguda per als avituallaments, altres organitzen els dorsals, uns quants preparen el sopar i altres les taules per sopar, altres esperen expectants las primers corredors i altres fixen utensilis que empraran demà durant la cursa..., tot perfectament coordinat, tot amb un somriure, tot ben pensat.

Comencen a arribar corredors i nosaltres anem cap a la casa que Vicent ha llogat, ens acompanya la propietària que ens la mostra i ens dóna algunes indicacions. És una casa vella, descurada però amb cert encant, una arquitectura austera que a penes cerca la comoditat i pragmatisme de l’estància, com una cova organitzada, amb tocs de civilització. Tornem a la plaça a per converses i informació: qui va arribant, con estan, quina cursa volen fer...? Rencontres, presentacions, rememorar, escoltar histories, desitjar sort, somriures, excitació... Un breu passeig sota la llum de la lluna, retrobar una pau adormida, deslligar una grata emoció, deixar-se dur per un anhel, gaudir del present.
Sopar: pasta amb tomaca i carn, amanides, coca de carabassa i un pastís de carabassa i xocolata; tot ho tastem barrejat amb rialles, de nos histories, algunes ja desenes de vegades escoltades però tan sorprenents com el primer cop que ens van deixar bocabadats, lloances a la cuinera, secrets culinaris compartits amb devoció, algunes carícies i abraçades, mirades alegre i bona nit.
A la matinada hi han nervis, però pocs. La plaça repleta i el bar del poble despatxa desdejunis sense control. Imagine la vall dormida, a fosques, callada, les muntanyes intuïdes per perfils gegants en penombra, un enorme accident geogràfic i un puntet blanc, un petit bullici, un conjunt de cametes nues i glaçades a punt de fer esclatar una revolució a les sis de la matinada.


PetitObstacle.
La conec massa bé: la primera meitat per haver estat circuit d’entrenament en el nostre periple cap a vents de Tramuntana y la darrera per haver-la trepitjat fa menys d’un mes.
Prompte una pujada llarga, incòmoda i un tant complicada és presagi d’un dia dur i força entretingut... una bona estona pujant i ens alliberem de la pista per endinsar-nos en una senda estreta, de pendent pronunciada i descendent. La foscor d’aquesta matinada i el reguer de corredors no em deixen gaudir amb risc la baixada i quan ho fan, la pendent es torna lleugera tot i que encara permet allargar bé la gambada, fer alguns bots que eleven les meves pulsacions més del que s’enlaira el meu propi cos. Ja amaneix i el primer avituallament està ben a prop... Mantinc l’excitació de la sortida, les ganes, estic preparada i vull arrossegar els quilòmetres amb gana, gaudir de les baixades, arriscar una mica, divertir-me.


Una mala petjada, un toc desafortunat a una petita pedra al camí, un dolor intens al turmell, una punxada que em fa tancar amb força els ulls intentant detenir el mal. Un moviment equívoc que repeteixes desenes de vegades quan entrenes, però avui m’he fet més mal que de costum, he hagut de parar, no puc córrer. Camine amb cura mentre el meu pensament corre frenètic en totes direccions, sobretot en la direcció menys indicada... No puc contenir la ràbia, sé que el turmell no està bé, sé que ja no serà possible la carrera que volia. Caues algunes llàgrimes, moltes. No puc ficar els peus on la meua ment indica, no puc sentir el vent, no puc sentir l’emoció del ris en gambades llargues i contundents. No puc dur el ritme d’aquests dies, ara no puc riure.. Podré arribar fins el final?

Aquest és el turmell al finalitzar la cursa.., a l'avituallament ja era més o menys així..

A l’avituallament descobreixo el turmell i realment la inflamació és espantosa M’enfonsa més l’ànim, tot i que faig força per no decaure més. Jordi improvisa una bona subjecció al turmell deformat i reprenem el viatge. A mesura que va calfant-se comence a trotar i poc a poc agafem un ritme acceptable. Aquesta part del recorregut és la més bonica i aprofitem per gaudir tot el possible: la pista junt el riu, túnels, el cim de La Safor, vistes impressionants, etc., mantinc la ment distreta. La baixada la faig amb molta cura, zero riscs i dolor al turmell en cada petjada... Baixem i el dolor és suportable. A partir de Lorja comença un tram de pista ascendent i suau fins que finalitza i prenem una senda estreta i amb pendent molt pronunciada, tant que he d’aturar-me uns segons per agafar aire i reprendre forces. De nou pista ampla i el tedi fa la seva primera aparició. Són uns minuts complicats amb dolor d’estomac i cert bloqueig mental, però sé el que està per vindre i intente fixar la meva ment en els propers cinc quilòmetres.
La baixada fins el proper poble és molt dolenta: una pendent agressiva en ziga-zaga, el terreny típic de pedres soltes i terra..., em deixa el turmell fora de joc, però no importa, immediatament una bona pujada que ajudarà a relaxar-lo i a esgotar més les meves forces..
Uns quants quilòmetres d’asfalt amunt i avall, una baixada que em permet arriscar, gaudir del vent i algun salt..., però és massa llarga i acabe rebentada. L’estomac continua sense estar bé i a 10 quilòmetres de la meta, cerquem un WC al darrer poble que creuarem abans de tornar a Forna.
Sols deu quilòmetres. El tram més fastigós ens resta per completar la cursa, un terreny trenca-cames amb massa asfalt, en el que a penes aconsegueixo trotar. L’estomac desfet, un tant marejada i el turmell cridant per aconseguir una mica de descans... Deu quilòmetres que esdevenen una odissea i la meva ment recorda com un parell de setmanes abans recorria aquest mateix camí més ràpida, més contenta, menys esgotada, més lleugera... Visualitze cada metre que em resta per a l’arribada i cada metre em pesa tones a les cames... Enfilem la pujada al castell i empre la reserva d’energia per pujar-lo i baixar-lo a un ritme més decent, deixe la ment en blanc.

Creuem la meta, han estat deu hores i quaranta minuts, uns quaranta minuts més del que esperava. Dibuixe un ampli somriure als meus llavis i em sembla mentirà sentir-me tan satisfeta, quan els sentiments havien estat tan foscos alguns minuts abans.


Paula Tent

divendres, 14 d’octubre del 2011

Carrera de montanya BOTAMARGES 8/10/11

La nostra nova incorporació va participar en aquesta cursa de 60km amb 3.000m acumulats empleant un temps total de 10h41m. Va quedar clasificada com la 13 millor dona tot i que es va doblar el turmell abans del km.10.



http://www.conxip.com/resultados/11atbotamargesfem.pdf



Enhorabona Paula

Fotos Tri Oliva.


















Un album de fotos del triatlò d´oliva cortesia del amic del CTC Sergio Juan Sanchís.