Passem per l’arc pose el crono i ale a correr, vaig en Guillem i encara no duiem el primer km m’entren ganes de pixar, com pot ser? Si feia 10 minuts que havia pixat. Inevitablement m’enrecorde de la marató d’Atenes quan també sols començar pararem Pau i jo a pixar just front un xalet on una nena eixia amb els seus avis a animar als corredors. Però ara no era molt intensa la necessitat i pensant que sols eren nervis vaig aguantar sense parar. Em fixe que Guillem mira molt el rellotge, controla el ritme en tot moment i es mira les pulsacions, jo mire el ritme a mesura que pasen els km’s però no em preocupe perquè em trove cómode tant pujant com baixant, pense – ja farem calculs quan passe per la mitja marató-. Dins d’eixa comoditat quan menys em done conter veig que Guillem ja no està al meu costat, ale xiquet a correra soles!! No havíem parlat massa perquè a diferència dels germans Àlvarez, no solem parlar massa en una cursa i es que cadascú té les seues manies. Al poc de rato girem un carrer cap a la dreta i em senc a Maria cridar –piguitiiii!!!- els veig i de l’alegria alce els braços com si hagués marcat un gol, pos no em quedava encara...passem per la sagrada familia i mentre la mirava senc que un speaker que animava als corredors diu el nom de Guillermo – ja està ací el meu amic- però no el vaig vore fins a meta.
Els km’s anaven passant prou ràpids i estava cómode anant a 4,30 més o menys quan enfilem una recta en la que ens creuavem amb els corredors i en una d’eixes veig a David Esteban qui intenta donar-me la ma. Li veig cara de patir, però David no saps mai realment com va pel seu aspecte, és un guerrer curtit en estes batalles i que encara que faça mala cara saps que ho dona tot. Girem un carrer i ja estic en la recta tornant busque a Guillem però no el veig, això m’alegra perquè es senyal de que no el porte molt lluny de mi. Pase la mitja 1:34:16 si puguera doblar seria un miracle...no anava mal, però sempre penses que 3-4 minuts és lo normal perdreu en la segon mitja. Seguim correguent i anem a buscar la torre Agbar, hi ha molta gent animant i grups d’spinning fent la classe al carrer, em feia risa vore’ls, supose que nosaltres a ells també. El carrer va estretant-se per la quantitat de gent, fem un gir de 180º i veig a Tania amb Maria i Tono, em donà molta alegria, era una sensació tan diferent a les altres maratons en les que tan poca gent animava, perquè sols corríem que per fora de les ciutats i en aquesta ocasió no, a més el fet de vore la cara de Tania tan contenta deixant-se la veu, ara entenc al meu amic Pau perquè entrà rient-se en la marató de Marrakech al vore Amparo.
Enfilava el km 30 i em sorprenia trovar-me prou fresc, era conscient de que en una marató eixa sensació pot canviar del cel a la terra quan menys et dones conter, però lo que va davant va davant així que jo seguia a la meua, quan pujaven afluixava un poc per no forçar massa els bessons i seguía marcant km’s al voltant de 4,25. Poc a poc els km’s es feien més llargs i note que les forces van baixant un poc en el km 34 decidisc fer-me un gel que duia, prenc un poc i en eixe moment adelante a David Sart, company d’entrenament del club d’atletisme i el pobre feia molt mala cara, li oferisc el meu gel i el rebutja jo seguisc amb el meu ritme i ell es queda. Arrive a l’arc de triomf i allí estava l’afició, els done la ma i em donen forces per acabar, ja quedava poc i el temps era genial. Em feia calculs i sempre pensava en que si els últims els fera a 5 encara seria bon temps. Poc a poc arrive al 40 i em venen al pensament coses com el carajillo que l’amic Xavi s’hauria fet esmorçant en la taberna de l’ós o lo que hauria disfrutat Pau correguent per Barna...mire el crono i veig 2,58 em queda un últim esforç i baixaré de 3,10 em pose super content i em centre en no baixar el ritme, tot es cara amunt però em dona igual gire un carrer i veig les dos columnes enormes, la plaça Espanya ja està ahí. Està ple de gent i tots animen, gire a l’esquerre i ja veig la meta, una vinguda super ampla i les escales i la font al fons, em sent un privilegiat. Mire a dreta i esquerre buscant a Tania però no els veig, creue la meta i pare de correr, l’alegria que sent per deixar de correr és comparable a la satisfacció que sent al vore el crono 3:07:54, ara ja està, ja s’acabat em doble apollant les mans als genolls agafe aire i camine un poc fins on una xica de l’organització sentada en una cadira es dispon amablement a llevar-me el xip de la sabatilla. En acabar em pengen la medalla i pase per la zona de menjar i tot seguit veig a David Esteban i Ruben, els dos venen a vore com estic, ens abarcem i David em repetix varies voltes “ te lo dije” “te dije que harias 3,08” veig a David Vayà en terra sentat, el pobre està rebentat li pregunte la marca i el felicite mentre m’asente al seu costat, al poc ve David Sart també molt cansat i de seguida Guillem. M’alce a vore com està, i em diu que ha patit molt ens abracem i em diu que no ha pogut baixar de 3,15, intente animar-lo “ je tio està de puta mare!!! Ha sigut duríssima” ... Caminem fins el guardarroba i sentim cridar a Tania i Maria, anem a saludar-les on també estan Tono i el germà de David. Guillem abraça a Maria i Tania em feia fotos, jo li dic “deixa la camera i besam”. Va ser un dels moments més emotius que recorde i es per aquestos moments pel que seguixc afrontant reptes com aquest, espere fer-ne molts més!!!
No vull acabar sense recordar-me de tota la gent que m’apollat i s’ha recordat de mi antes i després de la marató. No puc començar per altres que no siguen Guillem i David Esteban, els meus companys del CTC que han participat en la marató, em compartit moltes hores d’entrenament, moltes series al poli, i sobretot perquè han cregut més en mi que jo mateix, sempre m’han animat a que ho donara tot en la cursa i espere que estiguen contents en els temps que hem fet els tres. No haguera pogut fer aquesta marató ni cap altra sinó hagués sigut pels SBR’S Pau, Salva i Vicent, no sabeu com m’he recorda’t de vosaltres tant en els entrenaments com en la cursa, per diferents motius no heu pogut vindre però sé que tenim moltes altres coses per davant i sols espere que algú tinga la pròxima idea per a fer un viatjot i patir com hem fet sempre. Altres culpables de que aquesta marató haja sigut un èxit, han sigut els companys del Club d’atletisme Carcaixent ens han acollit com si forem un més d’ells i no han escatimat alhora de donar-nos consells, així que gràcies a Ruben i als dos Davids per tot i com no al gran Xavi Richart un gran mestre que a més de marcar-me els ritmes en les llargues dels diumenges a les 7,30 del matí, m’ha ensenyat lo be que senta un carajillo després d’haver corregut 30 km’s i haver-te estacat un bon entrepà. Tampoc em puc deixar als meus companys del club de triatló sempre animant i felicitant, sou de puta mare!!! Sobretot l’amic Palau que em va animar molt quan em cridà abans d’agafar el tren, que llàstima que no pogueres vindre...Em deixe per al final als meus amics i la meua familia, no puc dir altra cosa que gràcies pels ànims rebuts i per preocupar-se de mi en tot moment. I com no podia ser d’una altra forma, tots els meus agraïments van dedicats a la persona més especial per a mi, Tania, que sense el seu esforç i comprensió no podria afrontar un repte com aquest perquè són molts dies d’arrivar tart i rebentat d’entrenar o alçar-se matí mentre ella es queda sola, per tot açò i per molt més, gràcies per aguantar-me i animar-me en tot moment.
