Primer que res vull recordar-me’n dels que s’han quedat en el camí; Salva Álvarez, membre de la grupeta ja coneguda com els Sant Bonifacis Runners (SBR´s), hem feia molta il•lusió tornar a córrer una marató al teu costat ja que tu vas ser qui ens guia allà per l’estiu de 2008 quan vas dir -anem a córrer una marató a Marrakech?- i ens apuntarem a l’aventura. I per una altra part, Paquito Palau que entre una molèstia, una grip i treball, va desistir però en tu tinc una revalida el 26 de juny, pròxima estació IRONMAN NIZA.
La carrera.
6 am: és l’hora a la que ens sona els despertador a Piguiti i a mi que estàvem dormint en casa del meu cunyat Tono. A esmorzar, m´apunte els temps de pas previstos en la mà, a canviar-se, fer la motxilla, anar al servici, última actualització en el facebook i al metro sobre les 6:45.
7:20 am: arribem els dos a la Av. Maria Cristina que és des d’on es dona l’eixida i anem al guarda-roba a acabar de preparar-se, ens creuem en els Davids i Rubén del club d’atletisme que acaben de entrar al recinte però nosaltres anem ja cap a fora a calfar.
7.35 am aprox.: Piguiti i jo anem a la zona d’escalfament i allí ens trobem en David Esteban i el seu germà Héctor que venia d’acompanyant i ens contem les últimes batalletes, que si el ritme tal, que si quan arriba la nit, que si rebenten dona igual, etc. Fem l’última pixarradeta als urinaris i anem cap als caixons d’eixida, el nostre el blau entre 3h i 3h30m.
8.20 am: la gent ja comença a estar nervioseta, últims comentaris entre nosaltres tres i ens donem la mà, sort a tots. Quines ganes de començar ja.
8.30 am: per fi es dona l’eixida i 15.000 persones es fiquen en marxa, confeti quan passes per el arc d’eixida i David Esteban als 300m ja ha desaparegut entre la multitud.
La carrera.
6 am: és l’hora a la que ens sona els despertador a Piguiti i a mi que estàvem dormint en casa del meu cunyat Tono. A esmorzar, m´apunte els temps de pas previstos en la mà, a canviar-se, fer la motxilla, anar al servici, última actualització en el facebook i al metro sobre les 6:45.
7:20 am: arribem els dos a la Av. Maria Cristina que és des d’on es dona l’eixida i anem al guarda-roba a acabar de preparar-se, ens creuem en els Davids i Rubén del club d’atletisme que acaben de entrar al recinte però nosaltres anem ja cap a fora a calfar.
7.35 am aprox.: Piguiti i jo anem a la zona d’escalfament i allí ens trobem en David Esteban i el seu germà Héctor que venia d’acompanyant i ens contem les últimes batalletes, que si el ritme tal, que si quan arriba la nit, que si rebenten dona igual, etc. Fem l’última pixarradeta als urinaris i anem cap als caixons d’eixida, el nostre el blau entre 3h i 3h30m.
8.20 am: la gent ja comença a estar nervioseta, últims comentaris entre nosaltres tres i ens donem la mà, sort a tots. Quines ganes de començar ja.
8.30 am: per fi es dona l’eixida i 15.000 persones es fiquen en marxa, confeti quan passes per el arc d’eixida i David Esteban als 300m ja ha desaparegut entre la multitud.
Els primers kilòmetres son cara amunt i et passa al davant molta gent però també passes tu a molts, és important no fer animalades al principi i que els ritmes no siguen massa forts. Passem el primer mil a 4.37 i el segon a 4.35. o siga que de moment bé. La meua estratègia era clara, eixir una mica per baix de 4.35 controlant que el pols no es disparés, mantenint-lo a 150 p/m i en ningun cas que superés els 155 p/m, fins almenys la primera mitja.
Km5: hem passat pel Camp Nou i el que hem pujat ara toca baixar-ho així que fem els mils més apresa marcant 4.20 mes o menys. Jo continue mirant el meu rellotge a sovint per vore com van les pulsacions i els ritmes i de moment molt bé. Sobre el km.8 agafem el globus de 3.15 i el passem. Al km.10 anem junts Piguiti i jo però ell en realitat va molt sobrat i per el 12 ja decideix tirar endavant i deixar-me, en eixe moment anàvem per la Diagonal i tornava a picar una mica cara amunt.
Km15: Anem pel Passeig de Gràcia i ara toca cara amunt de veritat i afluixem el ritme marcant eixe mil a 4.44, no em preocupa perquè després intentaré recuperar-ho. Ara cara baix a buscar la Sagrada Família on se que estaran esperant-me Tania, Maria i Tono, quines ganes de vore´ls, però abans d’això tinc que fer un Stop & Go i parar a pixar perquè ja no hem podia aguantar més. Per la qual cosa faig eixe mil a prop de 5 i ja anava tot rallat, "però tranquil xe que encara falta molt" i hem torne a asserenar.
Km17 aprox.: gire un carrer a la dreta i allí està la Sagrada Família i ràpidament senc cridar-me a Maria i passe pel seu costat, però m’ha sabut a poc perquè gairebé no els veig. Ara fins el 28 no els tornaré a vore.
Km5: hem passat pel Camp Nou i el que hem pujat ara toca baixar-ho així que fem els mils més apresa marcant 4.20 mes o menys. Jo continue mirant el meu rellotge a sovint per vore com van les pulsacions i els ritmes i de moment molt bé. Sobre el km.8 agafem el globus de 3.15 i el passem. Al km.10 anem junts Piguiti i jo però ell en realitat va molt sobrat i per el 12 ja decideix tirar endavant i deixar-me, en eixe moment anàvem per la Diagonal i tornava a picar una mica cara amunt.
Km15: Anem pel Passeig de Gràcia i ara toca cara amunt de veritat i afluixem el ritme marcant eixe mil a 4.44, no em preocupa perquè després intentaré recuperar-ho. Ara cara baix a buscar la Sagrada Família on se que estaran esperant-me Tania, Maria i Tono, quines ganes de vore´ls, però abans d’això tinc que fer un Stop & Go i parar a pixar perquè ja no hem podia aguantar més. Per la qual cosa faig eixe mil a prop de 5 i ja anava tot rallat, "però tranquil xe que encara falta molt" i hem torne a asserenar.
Km17 aprox.: gire un carrer a la dreta i allí està la Sagrada Família i ràpidament senc cridar-me a Maria i passe pel seu costat, però m’ha sabut a poc perquè gairebé no els veig. Ara fins el 28 no els tornaré a vore.
Km 20: torna a picar cara amunt, i per l’altra banda del carrer hem creue en els que van davant que ja estant passant pel 21, veig a David Vallà flotant en el seu estil característic, després em creue en David Esteban que anava en el grup del globus de 3h i em xoca la mà, i poc més retardat Rubén em crida. És un moment molt xulo el poder creuar-te amb els teus companys, busque a Piguiti en la mirada però no el trobe.
Km 21. 01:35:40 un minutet per baix del previst però de moment bé.
Km 25 aprox.: cara amunt de nou per la Diagonal a buscar la Torre Agbar on sé que estan esperant-me i de repent em passa un tio més gran que jo vestit de negre ple de tatoos amb gorreta de Red Bull, era Josef Ajram que a la fi va marcar 3h08m, li comente -vinga Josef -eiiiiiiiiiii.
Km 27: l’ambient en la Torre Agbar és espectacular està ple de gom a gom, tant que quasi ens tenim que ficar els atletes en tirereta i jo busque a la meua dona i a la resta, fem un gir de 180 graus i als pocs metres, allí estan Tania, Tono i Maria com sempre cridant-me a la vegada que intenta fer-me una foto. Ja venia passant-ho mal en alguns kilòmetres i de l’emoció de vore´ls se’m fiquen els pels de punta i continue corrent gairebé sense respiració i en alguna llagrimeta. Ara és la Diagonal cara baix i després d’esta injecció de moral pense que puc recuperar la senda de les bones sensacions. Però no res, encara no he passat pel 30 i faig dos mils per damunt de 4.40.
Km 30 al 35, és la zona del Port Olímpic, és plana, així que em mentalitze en que tinc que aguantar el ritme o almenys perdre el mínim possible. Com Carlos Escrivà me va escriure dies abans en el Facebook - Cabeza para la primera media, y cojones para la segunda. Era l´hora de aplicar la segon part, PIT I COLLONS com diu el Borroka. Salve el primer Match-Ball però he tingut que fer un gran esforç i patir molt, i encara resta molta cursa.
Km 35: cara amunt, i ja no puc en el “rabo”, ara ja no és qüestió de patir, és dolor físic en la meua musculatura. Tinc els quàdriceps i els isquios a punt de rebentar.
Km 36: quin infern aquest últim km cap a dalt, hem passa la idea pel cap d’abandonar, no cal sofrir tant, però continue endavant com puc. I de sobte tinc una sorpresa, a l’altura del Arc del Triomf senc el meu nom, eren Tania i Maria que havien anat allí a vore eixe pas que en un principi no tenien que acudir. Tono estava més avant fent-me fotos.
Km 38: el circuit no dona treva, estos 4 últims kms són amb desnivell també. M’agafa el grupet dels globus de 3h15m. M´anime a mi mateixa -va Guillem aguanta ací dins del grup per la mare que t´ha parit. És el carrer Ferran que pica prou encara que hi ha molt d’ambient i arribem a les Rambles, ara és cap a baix fins l’estàtua de Colon, aguante en el grup però em dona la sensació que anem super ràpids. Passem per Colon, un gir a la dreta i vaig super mal, i de sobte la Avinguda del Paral•lel que és km.39 i torna a ser una recta cap amunt. No puc seguir el grup, em fan tant de mal les cames que soc incapaç d’aguantar el ritme del grup de 3.15, ho intente però que va, i els veig allunyar-se a poc a poc. M´enfonse anímicament, tots pensaments negatius -la he cagat, la he cagat, si no puc seguir-los ara me n’aniré a 3h18 ó 3h20, hòstia puta, GUILLERMO L´HAS CAGAT. Continue, quin remei, falten 3km, me la sua ja com quede sols vull arribar a la meta. Com estic patint, en la vida ho he passat tant malament.
Km40: passe pel 40 i el rellotge marca 3:04:25, hòstia tu que encara no esta tot perdut, calcule, dos kilometres si soc capaç de fer-los a 5m/km encara passe el 3.15. Nou repte.
Km41: faig el mil en 5 minuts i 7 segons. “Vamos Guillermo apreta” les dents hòstia puta!!!! “Vamos”. És l’últim, i com pica, em pareix que estiga pujant a “San Blas”, la gent m’anima barbaritats, com que tenim el nom en el dorsal i es veu que feia tan mala cara, tots m’animaven. “Vamos joder, vamos”. Quin dolor.
Km 42: Plaça Espanya, mire el rellotge i ja no puc baixar de 3h15m, així que ja em relaxe una mica per recórrer els últims metros. GUILLERMOOOOOOO em criden des d’una parada d’autobús, allí estava l’afició per donar el seu últim alè.
42.195m pare el crono en 03:15:27. He acabat, per fi, pegue dos passos i tinc que recolzar les mans en el genolls del mal que em trobe. No puc evitar-ho i em pose a plorar; d´alegria perquè he aconseguit acabar-la quan realment no les tenia totes en mi. Em pose a plorar de ràbia, perquè el cos no m´ha aguantat gens i en el 30 ja donava males senyals. M’alce a buscar als meus companys, pegue 4 passos i em torne a recolzar i torne a plorar, d´alegria, perquè després de tot he salvat la papeleta i he fet 3h15 quan em pensava que l’havia cagat, de ràbia perquè hem feia il•lusió baixar de 3.15, d´alegria d’enredordar-me de Maria, de ràbia perquè HO HE PASSAT TAN MAL, d’alegria perquè tinc un altra cosa que comptar i de ràbia, perquè segurament siga l’última marató que correga perquè el meu genoll em demana una treva.
A la fi arribe fins on estan els meus companys tots junts, i els abrace a tots, David Vaya, Piguiti, Rubén, David Sart i David Esteban. Anem a buscar a l’afició, em felicita Hèctor, Tania, el meu cunyat al que li pegue dos besades, i per últim a Maria, i m´entra pesar, però esta volta sols plore d’alegria abraçat a Maria. 4 mesos entrenant per a aquest instant, sols els que heu fet una marató sabeu el que es sent, a la resta, vos ho recomane, encara que siga una volta en la vida. Perquè aquest esport és tan dur, que la satisfacció és completa.
Km 21. 01:35:40 un minutet per baix del previst però de moment bé.
Km 25 aprox.: cara amunt de nou per la Diagonal a buscar la Torre Agbar on sé que estan esperant-me i de repent em passa un tio més gran que jo vestit de negre ple de tatoos amb gorreta de Red Bull, era Josef Ajram que a la fi va marcar 3h08m, li comente -vinga Josef -eiiiiiiiiiii.
Km 27: l’ambient en la Torre Agbar és espectacular està ple de gom a gom, tant que quasi ens tenim que ficar els atletes en tirereta i jo busque a la meua dona i a la resta, fem un gir de 180 graus i als pocs metres, allí estan Tania, Tono i Maria com sempre cridant-me a la vegada que intenta fer-me una foto. Ja venia passant-ho mal en alguns kilòmetres i de l’emoció de vore´ls se’m fiquen els pels de punta i continue corrent gairebé sense respiració i en alguna llagrimeta. Ara és la Diagonal cara baix i després d’esta injecció de moral pense que puc recuperar la senda de les bones sensacions. Però no res, encara no he passat pel 30 i faig dos mils per damunt de 4.40.
Km 30 al 35, és la zona del Port Olímpic, és plana, així que em mentalitze en que tinc que aguantar el ritme o almenys perdre el mínim possible. Com Carlos Escrivà me va escriure dies abans en el Facebook - Cabeza para la primera media, y cojones para la segunda. Era l´hora de aplicar la segon part, PIT I COLLONS com diu el Borroka. Salve el primer Match-Ball però he tingut que fer un gran esforç i patir molt, i encara resta molta cursa.
Km 35: cara amunt, i ja no puc en el “rabo”, ara ja no és qüestió de patir, és dolor físic en la meua musculatura. Tinc els quàdriceps i els isquios a punt de rebentar.
Km 36: quin infern aquest últim km cap a dalt, hem passa la idea pel cap d’abandonar, no cal sofrir tant, però continue endavant com puc. I de sobte tinc una sorpresa, a l’altura del Arc del Triomf senc el meu nom, eren Tania i Maria que havien anat allí a vore eixe pas que en un principi no tenien que acudir. Tono estava més avant fent-me fotos.
Km 38: el circuit no dona treva, estos 4 últims kms són amb desnivell també. M’agafa el grupet dels globus de 3h15m. M´anime a mi mateixa -va Guillem aguanta ací dins del grup per la mare que t´ha parit. És el carrer Ferran que pica prou encara que hi ha molt d’ambient i arribem a les Rambles, ara és cap a baix fins l’estàtua de Colon, aguante en el grup però em dona la sensació que anem super ràpids. Passem per Colon, un gir a la dreta i vaig super mal, i de sobte la Avinguda del Paral•lel que és km.39 i torna a ser una recta cap amunt. No puc seguir el grup, em fan tant de mal les cames que soc incapaç d’aguantar el ritme del grup de 3.15, ho intente però que va, i els veig allunyar-se a poc a poc. M´enfonse anímicament, tots pensaments negatius -la he cagat, la he cagat, si no puc seguir-los ara me n’aniré a 3h18 ó 3h20, hòstia puta, GUILLERMO L´HAS CAGAT. Continue, quin remei, falten 3km, me la sua ja com quede sols vull arribar a la meta. Com estic patint, en la vida ho he passat tant malament.
Km40: passe pel 40 i el rellotge marca 3:04:25, hòstia tu que encara no esta tot perdut, calcule, dos kilometres si soc capaç de fer-los a 5m/km encara passe el 3.15. Nou repte.
Km41: faig el mil en 5 minuts i 7 segons. “Vamos Guillermo apreta” les dents hòstia puta!!!! “Vamos”. És l’últim, i com pica, em pareix que estiga pujant a “San Blas”, la gent m’anima barbaritats, com que tenim el nom en el dorsal i es veu que feia tan mala cara, tots m’animaven. “Vamos joder, vamos”. Quin dolor.
Km 42: Plaça Espanya, mire el rellotge i ja no puc baixar de 3h15m, així que ja em relaxe una mica per recórrer els últims metros. GUILLERMOOOOOOO em criden des d’una parada d’autobús, allí estava l’afició per donar el seu últim alè.
42.195m pare el crono en 03:15:27. He acabat, per fi, pegue dos passos i tinc que recolzar les mans en el genolls del mal que em trobe. No puc evitar-ho i em pose a plorar; d´alegria perquè he aconseguit acabar-la quan realment no les tenia totes en mi. Em pose a plorar de ràbia, perquè el cos no m´ha aguantat gens i en el 30 ja donava males senyals. M’alce a buscar als meus companys, pegue 4 passos i em torne a recolzar i torne a plorar, d´alegria, perquè després de tot he salvat la papeleta i he fet 3h15 quan em pensava que l’havia cagat, de ràbia perquè hem feia il•lusió baixar de 3.15, d´alegria d’enredordar-me de Maria, de ràbia perquè HO HE PASSAT TAN MAL, d’alegria perquè tinc un altra cosa que comptar i de ràbia, perquè segurament siga l’última marató que correga perquè el meu genoll em demana una treva.
A la fi arribe fins on estan els meus companys tots junts, i els abrace a tots, David Vaya, Piguiti, Rubén, David Sart i David Esteban. Anem a buscar a l’afició, em felicita Hèctor, Tania, el meu cunyat al que li pegue dos besades, i per últim a Maria, i m´entra pesar, però esta volta sols plore d’alegria abraçat a Maria. 4 mesos entrenant per a aquest instant, sols els que heu fet una marató sabeu el que es sent, a la resta, vos ho recomane, encara que siga una volta en la vida. Perquè aquest esport és tan dur, que la satisfacció és completa.
He començat en els que seu quedat en el camí i és hora d’agrair als que heu estat. Als tres membres del Club d´Atletisme de Carcaixent que heu participat , i sobretot al gran Xavi, “l’abuelet”, que no has vingut però has fet tot l’entrenament amb nosaltres, cuidant dels teus pupils, tirant en les series i donant-nos consells. Quins grans entrenes els diumenges a les 7.30 del mati, i millors esmorzars amb el “carajillo” corresponent, fes la marca de Piguiti i meua com a teua també. Per suposat a tots el membres del Triatló Carcaixent i tots el meus amics que seu preocupat, destacant al presi que se que tenies via directa en Maria pel mòbil. Al meu cunyat Tono, un clàssic ja en estes competicions per donar-me suport, crec que te vaig a pagar el viatge a Niza. Als papàs que cuiden de mi i sobretot a Maria que es la que més ho suporta, ja que ha d’aguantar que el seu marit arribe a las 10 de la nit tots els dies d’entrenar. Piguiti, quin “tiempaso” t’has espolsat, dos maratons tinc i les dos en tu, ets l’amo i pots anar a per les 3h. I David Esteban, ho vam intentar l’any passat per a València i ens vam lesionar els dos, ara si que si, i com tu be dius te dec un Ironman, fica el lloc i allí estaré en l’eixida al teu costat.
Li he promès a Maria que no faria més maratons, que em centraria en els Ironmans sempre que el genoll ho permitisca, però tinc un as en la màniga, m’he reservat el dret de córrer un altre marató quan complisca els 40, em falten 9 anys, comença el compte enrere, algú s’apunta?
Li he promès a Maria que no faria més maratons, que em centraria en els Ironmans sempre que el genoll ho permitisca, però tinc un as en la màniga, m’he reservat el dret de córrer un altre marató quan complisca els 40, em falten 9 anys, comença el compte enrere, algú s’apunta?
Muy buena! Enhorabuena otra vez... A mi me suena de algo eso del Ironman y creo recordar que se acaba con un maratón...igual me equivoco. Este año tu Niza y yo Frankfurt. Hace IM WALES para el año que viene?
ResponEliminaA ver si cuando sea mayor corro como vosotros.
Un abrazo Crack
Gracias crak. El tema maratón como bien sabes ni los largos ni los ritmos son los mismos para tri q solo para runnig, y ahi viene el problema. Wales? lo he tenido q buscar en el mapa jajaja ya te hago una visita pronto y lo hablamos.
ResponElimina