Hola! Esta vegada em toca a mi compartir la meua feliç experiència al blog.
Desprès d’un temps de preparació, el
diumenge va arribar el moment d’estrenar-me com a triatleta.
Jo tenia moltíssimes ganes, però el destí em pareix que no en tenia massa.
Cal posar-se en precedents: divendres vaig passar la nit amb febre. No podia
ser, justetament eixe cap de setmana. Em vaig medicar prou i el dissabte em
trobava millor. Encara que de vesprada vaig tindre dècimes estava convençuda
que el diumenge estaria prou bé per al meu primer tri. No obstant, encara em
faltava una reacció al·lèrgica a les 4 de la matinada (una hora abans de que em
sonara el despertador). Jaime no parava de bufar , no volia que em medicara
més, però després de veure`m el careto va canviar d’opinió, jaja! No passa res!...
A les 6 h del diumenge, Jaime i “carasapo” agafaven trastos i eixien direcció
Santa Pola.
Malgrat tot, una vegada arribarem la situació va millorar. Em trobava bé,
súper tranquil·la i eixe ambient em va motivar mogolló. Quedarem amb David i
Cris i començarem a preparar-ho tot.
Després de la foto de rigor amb la resta de compis del club anàrem a
provar l’aigua. Prou queteta i bé de
temperatura, però fins que no portaves 20 metres nadant no podies veure
absolutament res, l’arena estava totalment rebolicada.
L’eixida em va agradar molt. Amb confiança em vaig col·locar en primera
fila i vaig eixir prou bé. Res de patades ni manotades, igual alguna meua, però
en general perfecte. La veritat que em passaren els 1000m rapidíssim (he d’agrair tantes hores de
la meua infantesa clavada dins d’una piscina, jeje). Quan portava uns 700
metres vaig sentir als meus pares i a Jaime animar-me des de l’escullera,
estava tan a gust que vaig alçar el cap per a saludar i tot, gràcies per eixa
espenteta! Vaig eixir de l’aigua la 16 i vaig enfilar cap a l’eterna transició,
on ja estava donant-me instruccions el
meu entrenador personal, que no es fiava de que em pujara a la bici amb el
gorro i les ulleres de nadar, jeje!
Al segment bici vaig perdre posicions, sabia que era el meu punt feble. La
muntanyeta estava molt bé, vistes espectaculars i no massa dura, però en algun
tram em vaig veure un poc apurada, em falta destresa en la muntanya i algunes
pedres soltes em desestabilitzaven. En una ocasió vaig estar a punt de caure però, finalment, vaig poder
baixar i redreçar la meua bici. Les baixades molt xules, sé que podia haver-les fet més ràpides, però anava amb prou
por de les corbes, per no conèixer el terreny i per l’animalà de maromos que em
passaven a dreta i esquerra.
I per fi arribava la carrera a peu. Pensava que en la baixada de la
muntanya hauria recuperat pulsacions i que anava més relaxada, però no havia
eixit encara de l’estora blava de transició i el meu cor ja anava a tope!! Durant els dos primers km la meua sensació
era d’anar a 7’/km. Pensava: “Mare meua xiqueta! No vas ni cara al aire!”.
Menys mal que no anava tan mal, que segons diuen eixes sensacions són normals,
i quan em vaig estabilitzar vaig poder apretar un poc i avançar a 4 o 5 xiques.
En definitiva, posició 15, molt contenta del resultat, motivada per continuar entrenant amb la meua companya
de travessia Cris i, sobretot, amb ganes de fer el següent per millorar. Moltes
gràcies als ànims de la gent del club, als meus pares i, sobretot, a Jaime, principal culpable de
que jo estiguera ahí i ho gaudira tant, gràcies pels seus continus “menja bé, berena,
desdejuna, beu més, descansa, entrena més la bici, revisa les rodes, estira, fes
series, etc, etc, etc.”
Abraçades i fins prompte!!
cRiSsSs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada