Per favor visiteu la Serra de Tramuntana!!! No se m’ocorre millor forma per començar la meua crònica. I és que mereix molt la pena, tot el mal de cames i el que vaig patir durant la cursa no és res comparat al que vaig disfrutar durant la mateixa, així que be siga a passejar pel GR-221 o be siga a fer la cursa les pròximes edicions vos recomane a tots que aneu, segur que vos agrada. I ara vos conte la meua experiència.
Després d’una matinada i un viatget en cotxe de 45 minuts arribem al poble de Valldemossa, poble d’eixida del trail (cursa de 62 km) i que enllaçava amb l’ultra-trail (valents i valentes que feien (106 km’s). Arrepleguem els dorsals uns amb més problemes que altres perquè ens havíem deixat els dni’s, però al final tot correcte. Ens preparem, ens fem 4 fotos i eixim a vore als corredors de l’ultra. Al poc de temps vegem arribar a Paula, la tia ja duia 44 km’s de nit i feia bona cara, ens diu que tenia un poc de mal d’esquena però les cames estaven bé. Ens despedim de l’afició i anem a l’eixida en qüestió de minuts comencem al so de Carmina Burana...gran cançó per a motivar.
L’eixida és prou tranquil•la ja que queden molts kilòmetres per davant i la carretera s’enpina de seguida, la primera pujà són 4 kilòmetres en els que pugem més de 500 metres de desnivell, com les cames estan fresques no costa massa i en arribar dalt comencem a crestejar la muntanya pel camí de l’arxiduc on el paratge és espectacular, a ma dreta una gran vall muntanyosa on es pot vore al fons la ciutat de Palma, a ma esquerra un gran precipici on veus el mar i de forma fascinant una gran part de la silueta escarpada de l’illa amb les seues badies i acantilats...senzillament Impressionant!!! Encara bocabadat pel paisatge comencem a baixar cap a Deia, una llarga baixada en zig-zag, que en alguns moments es fa lenta perquè al principi encara hi ha prou gent i entorpeixen un poc la marxa en aquest moment Salva i Vicent aprofiten per anar-se’n, però en el primer pla que vam poder córrer Pau i jo els agafarem sense problemes.
Arribem junts a Deia, on abans del kilòmetre 10 tenim el primer avituallament i on Tània i Amaya estan esperant-nos, parem a menjar algo i pixar i seguim. La cursa transcorre per boscos molt bonics i camins de pedra, molta pedra, escalons de pedra allargats que no fan còmode ni el xafar ni pegar els passos, i la baixà a Sóller és fa prou dura pel desnivell i la inestabilitat del terreny, és ahí on em gire el turmell, però no és res seriós i puc continuar bé. Arribem a l’avituallament més ràpids del que pensàvem, allí estava l’afició esperant-nos i Marga i Joan uns amics de Pau que viuen allí i s’aproparen a animar-nos. Carregarem be les forces perquè ahí començava lo més dur, la pujà al barranc de Beniaraix en menys de 5 kilòmetres una pujà de 800 metres de desnivell. Comencem a pujar i és l’últim moment que els 4 anem junts, primer Salva va quedant-se i al poc Vicent, Pau i jo anem a un ritme lleuger i de tant en tant agafant aire mirant les generoses vistes que ofereix el barranc, una volta dalt vegem que Vicent i Salva estan prou lluny de nosaltres i decidim seguir a la marxeta ve una esplanà prou llarga on no hi ha hombra i el sol comença a calfar de valent, rodegem la pressa de cúber, on una vegada més les vistes són molt boniques, però és un dels trams més durs perquè la recta és llarguíssima i sembla no tindre fi.
Pau i jo arribem al tercer avituallament, ens recreem prou perquè el següent avituallament està a 17 kilòmetres i ja portem csi 4 hores i mitja de cursa. Tot i esperar prou de temps no vegem ni a Vicent ni a Salva, comencem a caminar per a que no ens sente mal el que hem menjat i seguim sumant kilòmetres al costat d’una canal ben llarga fins que arribem a un bosc previ a la puja al coll de Prat Massanella la última gran pujà de la cursa en la que la calor i el paisatge de pedres fa que vages tinguent ganes d’acabar la cursa, i encara quedaven 27 kilòmetres...Ahí Pau es va quedar un poc arrere i ja vàrem fer marxa, cadascú la seua guerra. Les pujades cada volta costaven més de pujar, les baixades, eren duríssimes sobretot sinó eres un especialista de muntanya i vas en compte de no trencar-te res, tot eren curves en les que a voltes les feia caminant i no correguent per no castigar més els genolls. Poc a poc desapareix el camí de pedres i el sol del migdia i arribem a una zona boscosa on la pista et permet pujar el ritme, anava en un grup de tres i quan portes algun referent vas darrere i no et fixes en les senyals, almenys jo, i per seguir-los ens vam equivocar de camí i haguérem de retrocedir un poc...s’acava la baixà i arribem a Lluc, últim avituallament i kilòmetre 44 de carrera, menge be i aprofite per veure molt d’isotonic, no em trove fluix però se que en qualsevol moment les forces se’n poden anar fàcilment, veig plats de pasta però això si que no m’entra menge algo de dolcet i a seguir.
Comence a córrer per una carretera cimentada on els meus peus farts de les pedres ho agraeixen, i com no ve una pujaeta, aquesta la faig correguent ja que no era molt dura i a més sabia que era la última pujà, després ja era tot cap avall i pla. En la baixada agafe a un grup de tres que van a bon ritme, intente no perdre’ls per no anar asoles ja fins al final. La sensació és que la baixà és ràpida i estic apunt de caure un parell de voltes però tinc sort i reaccione bé...menos mal, el genoll aguanta!!! S’acaba la baixà i arribem a l’asfalt, on als pocs metres em deixe arrere als companys i intente dur un ritme còmode però porte 8 hores, fa molta calor i torne a córrer tot sol. Pase per una carretera llarga i al final veig a un corredor, pense que no l’agarraré, però poc a poc veig que és un “cadàver” i el tio va molt justet i de seguida em faig amb ell. Tornem per una senda paral•lela a la carretera que va a Pollença, note mal de panxa i pare a pixar perquè feia sis hores que no pixava i hauria begut uns 5 litres de líquid. Intente agafar la marxa però comence a notar-me buit, em quedàvem uns 4 kilòmetres però les forces ja no estaven. Intente pensar en positiu, i abstraure’m del desànim que provoca vore que no pots ni córrer a 6. Per moments camine, ràpid però camine, intente córrer però em costa prou. Arrive a un lloc i una xica davant de mi busca l’eixida a la senda, jo la segueixc per un barranc i ens endinsem uns 4 o 5 minuts sense èxit, tornem arrere i trobem el camí. Vaig maleir tot el que sabia, perquè quan ja sols vols acabar, lo millor és allargar-ho un poquet...la mare que ho va parir!!! En fi poc a poc i arrivant al poble l’escena ja era quasi còmica, imagineu-se un grup de 5-6 corredors, caminant i correguent adelantant-nos cada 300 metres a velocitat de tortuga. Finalment entre al poliesportiu, últims 200 metres i estava content perquè per fi anava a descansar!!! Busque en la grada a Tania i no la veig, la sent cridar i estava darrere de la meta. Creue la meta en 8:49 i el 40 classificat, fent una senyal pactada amb uns amics i sent una alegria inmensa, paradoxalment, per lo bé que m’ho havia passat!!!
Poc a poc van vinguent els meus companys tots en menys de 10 hores i classificats entre els 100 primers, senzillament espectacular!!! Em diuen en meta que David, el supercrack de la muntanya ha quedat segon del trail, però que béstia!!! I de Paula no se res fins a l’endemà que m’entere que s’ha hagut de retirar en el km 75 de l’ultra, sols ella sabrà lo mal que s’ho passaria en una prova tan dura i exigent, ÀNIM VALENTA !!!
Ja per acabar agrair com sempre el suport de tots: familiars, amics, companys del CTC i del Club d’atletisme, Al gran Coso pels seus consells mentre entrenàvem, a Amaya i Fàtima pel suport durant la cursa, i sobretot als companys de cursa Salva, Pau i Vicent que com sempre i des de ja fa uns anys hem disfrutat com a xiquets d’un viatge i d’una cursa espectacular, gràcies amics!!! Tampoc puc oblidar-me de David i Paula que amb sorts diferents en aquesta cursa, de segur en poc de temps aconseguiran tots els reptes que es proposen en aquest tipus de proves. I com no, l’agraïment especial a Tània per tot el que suposa per a mi i que com sempre, m’anima tant en aquestes proves i m’ajuda a acabar-les. Gràcies!!!
Àlex
