XXI Triatló d'Antella - 24/07/2010

En la galeria de fotos podeu vorer algunes de les fotos que tant Maria com Borre ens van tirar mentres competiem. Una prova espectaculat amb mes de 350 participants i en la que quedarem el sèptim club en la clasificació per equips de 32 que van puntuar millorant casi tots les marques registrade el darrer any.

Triatló Tenis Squash 2010

Be, jo en el permís de Cristian, primer classificat de la prova i del club vos conte la meua experiència en el món del triatló en el que debutarem Adri i jo.

Lo bo es que era al costat de casa, arrivarem en temps i en la espera vam veure a la resta de participants, crec que en total erem 13, tots homens menos jo. Equipats a tope, en bici de carretera, la gent estirant i jo pensava ai mare a voras sobre tindre menos distancia arrivare la última, però la idea era participar, debutar i preparar el Triatló de la Dona de València.

Les distancies eren en homens 500 m-15km-2.5 km, i en dones 340m-10.5km-2.5km

Be arriva l´hora, tot preparat en boxes, anem a la piscina decidixen no partir-la, ens coloquem tots junts, calfem un poc, sona la botzina, i comença la guerra.

Mare meua que agobio!!!, allò era un laberint de gent un per aci, l´altre que et passa per baix, esquiva al del costat, primer trago i ja la mala llet, bo va continuem, alguna piscina més i pata que em lleva les ulleres i casi la lentilla també, que desespero, vaig estar apunt d´eixir-me'n, però vaig pensar en David i el trago que ell va pegar en Navajas i les oletes de Puçol.. vaig respirar i avant, ara lo que volia era eixir prompte d´alli.

Isc com puc, rodant tipo "león marino", a la vegada que Cristian i un altre xic, sabatilles, casco i la bici!! comencem a pegar voltes de punta a punta (tenis-eroski) i es divertit, mentres ens anima la gent i David fa fotos: en la curveta els organitzadors, David i Ali, Cristian cada vegada que passa “ale cris, molt be”, Adri meneja la careta i que sorpresa uns cotxes pitant que soles puc vore a Maria, Gema i Fanny que sen van de despedida.

Be s´acava la bici soc la primera del grup que la deixe i comence a correr a soles, en David al costat que m´acompanya en la bici i em dona aigua. Va xarrant i a mitjan recta cap al eroski m´adelanta el primer home “Cristian”, però ja ningú més, que alegria jo que pensava que seria la última…. Així que entre la segon, peró única dona en total 49.08 minuts, de lujo!!! i en ganes de fer una altre, però pensant, si la distancia mínima dels sprints es el doble de esta, que gent mes valenta la que fa tot aço….

Arrivem tots, comemtem la prova i entrega de premis: regalet als tres primers homens clasificats i a la dona casi ni la diuen es més ni regalet, els tercer classificat em deixa el seu per a fer la foto, que rateros… ja que uns dies abans de la prova vaig rebre una crida del organitzador que amablement em dien que no participara, que si era la única dona, que si em volia borrar em tornavem els diners, que quina distància volia fer, dirien a voràs esta maripili. Pero vaig confirmar que la feia i que volia provar.

Per a rematar el mati foto de grup i un bon esmorçaret.

Sols me queda AGRAIR al guanyador que em deixe contar este romanç, al meu company d´entrene que enguany ha debutat en el món de les populars, del duatló, del triatló i qui sap quin sera el seu pròxim repte, i com no al meu “personal trainning” pels consells i la paciència que dia a dia te en mi. Fins la pròxima!!!!

Entrenaments en secret. 1º part: Coll de Rates

Jordi Beneyto, David Esteban i Guillermo aprofitan que estan de vacances per Javea i Denia quedaren el divendres 16 per fer un super entrene de bici pujant el port de Coll de Rates per anar a Callosa d´en Sarria, cap a Calp i pujant el port de Benisa. El terreny era prou duret per aixó David va disfrutar com mai damunt de la bici agraint-li 1.000 vegades a Jordy que els haguera portat per esta ruteta, ja que Jordy fou el impulsor.

Fora conyes, el port de Coll de Rates es espectacular, 6km sense excesiu desnivell pero que van fent mella amb unes vistes molt xules.

Ale, a seguir disfrutant del estiu i dels entrenes.

TRAVESIA TABARCA SANTA POLA. 4 de juliol de 2010

La travesia començava a les 7.30 del mati i els dorsals s´ha arreplegaven a partir de les 5.40, per tant tocava matinar de bo. Aquesta travesia te un rollet mistic molt xulo ja que et desplaces des d´una illa com es Tabarca fins a terra ferme en Santa Pola, i fas molts metres en alta mar i esto, doncs motiva i mola. En total la distancia que es recorre es de 5.900m.
A les 6.40 eixia la Tabarquera, que es la barqueta que ens porta fins a Tabarca. Una volta ja dalt els nostres nervis estan a flor de pell, i la es respira la tensió del moment, tots els nadadors presents mirem al mar que està prou marejat, així que si la preocupació de ser la primera vegada que anem a nadar tants metres en el mar no era prou, damunt la mar peleona per a que siga mes entretingut. Aprofitem el viatge en la tabarquera, que per cert tarda casi 45m en arribar, per untar-nos de vaselina a tope per a les rozadures.
L´eixida era des de la mateixa platja de Tabarca, la cual tenie que bordejar i despres anar ja en linea recta fins a Santa Pola. Alli estaven ja tots tres, Ricki Langa, David Garcia "el presi" i jo. Prou nerviosos i a mes l´aigua estava super gela. Jo no tenia gens de ganes de començar a nadar pero quan menys ens ho esperem sona la bocina i els 750 participants es fiquen en marxa. La tàctica de el presi i meua era que ell anarà a peus meus i anar juntes per fer la travesia o part d´ella, pero al principi hi ha molta gent, uns es creuen, una galleta d´uno que no controla i quan me gire en la segón boia per vore si estava ja l´havia perdut. Així ale, a la marxa, agafar un ritme i nadar. El primer mil es fa ràpid, i el segón també, peró del 2.000 a 3.000 me vaig agobiar prou, la mar començava a estar prou marejadeta conforme ens allunyavem de la costa, i damunt estava pisant-me tota l´estona, peró parava i no era capaç de pisar, per tant continua peró tot el ratet en ganes de pisar. Després d´intertar-ho en 3 ó 4 ocasions arribe al tres mil i vegia estava punt d´estallar-me, així que me propose no moure del lloc fins que no evacue. Tarde prou peró al fi ho aconseguisc, quina llibertat, i en eixi moment es deten davant meu el presi:

- je que fas? estas be?
- pisant i tu,
- ai nadant
- jajaja
- jajjaa
- q guay.

Decidim anar els dos junts, ell a peus i jo marcant. Recupuere les bones sensacions i el 4.000 ja esta ahi, pero la veritat es que comence a estar una mica cansat i algo fart de tant ona que no et permiteix agafar un ritme constant. Pare per comprovar que Davis me seguisca i està ahi. Ànim i a pel 5.000. Aleshores veig un grupet que porta un ritme paregut al meu i con que estic ja prou cansat muscularment vaig a buscar-lo a la meua esquerre i em fique a peus d´uns d´ells. De vegades hem gire per vore si David està i el tio continua ahi de p...... aguantant el ritme.

Per fi el 5.000, i em torne a peixar damunt, entre el sonit i l´aigua que vas tragant, per tant pare per fer les meues necesitats i David ja no estava, es veu que havia tingut que parar perque li rozava el xip i em va perdre de vista. Així que una volta finalitzat de fer pipi i visualitzant Santa Pola em fique a tirar a tot el que podia no per millorar el temps, ja que havien vingut a disfrutar, sinos perque esta fart ja de tanta aigua i nomes volia que arrivar a Santa Pola. Aleshores, faig fer els últims 900m a tot el que em permetia les meua facultats fisiques, que ja estavem prou mermades.

Quan menys em done comter ja estir a la voreta de la plata i veig a Maria i Ana que m´estant cridant, les salude i me fan unes fotillos per a la posteritat. A pasar per el arc del xip i a buscar aigua dolça i menjar. Quina fam. Ale, un altre repte aconseguit. Al minut entra David i als pocs minuts Ricki.

QUEBRANTAHUESOS 2010. Disabte 19 de juliol

La quebrantahuesos es provablement la marxa cicloturista més famosa de tot el territori espanyol, consta de 205km en que tens que pujar 4 ports començan per la localitat de Sabiñanigo, pasant per Jaca, i discorrent gran part de la prova per frança. Jo tenia moltes ganes de saber perqué la gent parla tant be d´esta prova, perqué participen mes de 8.000 persones de qualsevol lloc, i perqué intenten apuntar-se mes del doble, casi 16.000 cicloturistes que tenen que esperar a que te toque en un sorteig per accedir a la plaça com si fora un sorteig del gordo de Nadal.

Be, anem a la prova. El dia d´abans parlant quina roba ens ficarem, marca aigua aixi que el xubasquero imprencindible peró en estos casos sempre esperes que si cau algo d´aigua siga una cosa molt puntual. Com no, arribem en el temps justet. Si el desdejuny del hotel començava a les 5.30, nosaltres baixem a les 5.35 i sorpresa!!! estaven ja tots esmorçant. O siga que forem dels últims en arribar a Sabiñanigo, i ens coloquem practicament en la cua. El nostre hotel estava en Jaca a 15 km de l´eixida i damunt encara ens retrasem més perque Fernando no trobava la meitad de les coses. Jo previsor i com que feia fred ja de bon mati, agafe el guants llargs i el cubrebotas i pense que si després tinc calor ja meu llevaré. Quin ilus.

Comença la prova i Palau ja es fica nervios, lo que es trasllada en ritme frenètic i adelantant a tot el mon per l´esquerra, i un pelotó i a per un altre pelotó fins que arribem al km. 40 on comença el primer port. El Somport, son 19 km d´ascensió i a les primeres rampes es fica a ploure ja. La veritat es que el cel està molt peró que molt negre. Ens arrimem a un costat per a ficar-se el xubasquero i cap a dalt, el cel cada volta més negre i vejem que molta gent es torna cap enrrere ja. El port no es excesivament dur i es puja be pero la pluja no para i quan fem cim, no es veu absolutament res, la boira que hi ha es propia del mateix Londres de Mr. Sherloc Holmes i per aixó moltisima gent pren ja la desició d´abandonar. Ens aturem una mica per parlar entre nosaltres, pufffff quin panorama, pero decidim baixar a poc a poc. La carretera està molt perillosa, sobretot al principi de la baixà que no es veu res a mes de 5m i les curves son una mica tancades. Uns kilòmetres més avant s´amplia la carretera i son rectes allargades pero no para de ploure, i et fa mal el impacte de les gotes a la cara, pero el pitjor era el fred que començavem a soportat, calats fins els osos encara ens falta molta carrera i moltes hores. De pensar-ho m´entren ganes de ficar-me a plorar. QUIN FRED!!!

Arribem al segón port, Marie Blanque, es de 9km pero els últims 4 per damunt del 10% de desnivell, sense dubte al que mes por li tinc i en el pinyo de 28 preparat ja per a quan es fique xunga la cosa. Lo bo del port es que ja no tinc tant de fred, i quan arriba lo dur la calfona es important, a 9 ó 10 km/hora, la gent no diu ni mu!!! i molts fiquen el peu a terra, encara plou. I açi Palau fa un exibició barbara; a un ciclista se li cauen les ulleres a terra peró ningú para ni el propi ciclista que no se n´adona, tots li xillen pero ningu es capaç de parar i de repent, Paco "MOLA" Palau es des-cala i agafa les ulleres, es torna a calar en un rampa de mes del 11% i s´arrima al xicon com si res per donar-li-les. IMPRESIONANT. Fem cim, a mi ja m´ha costat i Fernando i Paco van sobrats pero com que no volen anar-sen es queden en tot moment en mi. Ara baixar de nou, nooooooooo preferisc anar cara amunt que no fa tant de fred. El dits de les mans començe a tindre-les congelades i tinc que anar apretant les mans per a que circule la sang.

Cap novetat fins a Portalet, quina bellesa de port, ara tenim per davant 29km, amb algun descansillo pero sempre cara amunt. Circulem al costat d´un riu, vegent una enorme casca a un costat de la muntanya, tot verd, molt de verd, pasem per davant d´una presa, etc. Total tardem 1h50m en arrivar fins dalt, i les meus forçes han estat a punt d´estallar. Ho he pasat prou mal i em pensava que no s´acabava mai. Tots el kilòmetres estàn senyalats i a partir del km.20 del port s´ha fet durisim, no me nota els dits de les mans i encara que anem cara dalt fa molt de fred, per supost continua la pluja. Arribem al km.25, i estic una mica agobiat, tan sols falten 5km. pero es que aixó es mes que pujar Barx o Sumacarcer puffffff toca ser fort mentalment. Com estaré que Palau em demane una barrita i no soc capaç de clavar-me la mà al maillot perque no tinc gens de sensibilitat a les mans, així que li dic -Paco, para ahi i te´l agafes tu.

Fins l´últim port, Hoz de Jaca en el 180 no va parar de ploure, es a dir, des del 40 al 180km ploguent. Pasem Hoz de Jaca que son 2km. al 10% sense problemes i OOOOHHHHHH!!!! apareix el sol. Ara ja es tot terreny favorable fins a meta i quan si el sol em carregara les bateries em trobe be, molt be despres de pasar tand de fred, així que li comenta als meus companys -va cabrons anem a tirar que jo encara tinc forçes. Encara no havia dit res i la locomotora Palau a mes 40km, a relleus en algún moment de Fernanando, i fins a meta així els tres, no paravem d´agafar a pelotons pero ningú tenia collons de seguir-nos. Ferem els últims 25km a tope com si fora un triatló sprint.

Aribem a Sabiñanigo ja, quin descans, ens felicitem els tres abans de creuar la meta, hem patit lo que no està escrit. Molt i molt de fred, moltisima gent s´ha retirat perque les condicions no eren gens bones. Ara ens queda reunir-nos en el nostres acompants i a per una cervesa i el dinar. Ahi estan Maria com sempre inseparable i la familia de Paco, la dona i les dos nanes petanes, es el millor moment de la cursa. Ja tenim excusa per tornar, hi ha que fer-la un dia de sol i disfrutar-la. Al final 7h52m.