Crònica TRI VLC by Ivan Rodenas

Ahí va el meu punt de vista del triatló de Valencia: Després de una llarga temporada de entrenaments, de algunes mitges maratons, alguns triatlons sprint i alguna decepció com va ser el tri de antella al q no vaig poder anar per una xicoteta malaltia, ja tocava estrenar-se en la distancia olímpica. Aquesta setmana que acaba de passar ha sigut una de les mes especials de la meua vida, ja que a part de estrenar-me en aquesta distancia, el mes important es q va nàixer el meu fill Ivan, gracies al qual vaig poder descansar de la faena durant eixa setmana però també culpable de que no poguera dormir molt la nit anterior al tri, però això es un altra historia…

A les 5:15 sonà el despertador, q son!!! Crec q no vaig… no ni poc!!! A les 6 eixim cap a Valencia, aquest tri no te res q vore en els altres q havia fet, a part de la distancia, el ambient i el lloc eren especials, molta gent, tendes, grades, mare meua!!!! A les 8 es la eixida i intente arreglarmeu tot i q no s m oblide res abans de anar-me’n cap a l’aigua, mire una i altra volta però la sensació de q no ho tinc tot no se`n va, serà dels nervis. A 7:50 anem cap a l’eixida ens donen les ultimes indicacions ens desitgem sort els companys del club i a l’aigua. Jo me pose per darrere en la eixida, es el primer, no tinc pressió, soles tinc q acabar i estaré content, ja vindrà l’hora de anar apresa. Donen l’exida i a nadar, comence en un ritme prou tranquil però comence a passar gent, pense, pues no nade tan mal!!! Al moment girant el cap per a respirar veig q va algú del club al meu costat, crec q es oscar i intente anar amb ell però en la primera bolla roja el perc i ja torne anar a la meua bola. La veritat es que l’aigua no se m’en fa gens pesà. Arribe a la rampa i com si ho haguérem fet aposta eixim Alex, Rada i jo a la vegada, me pose els calcetins i les sabates i agarre la bici, tot açò sentint animar a les acompanyants del club, moltes gracies a totes. Còrrec cap a la zona de muntatge i ahí esta Borre, va menejat!!, me diu el cabró!!! Fem grup els 3, la primera volta anem turnant-mos i tirant del grup un ratet cada un pero en la segon me gire i veig q duguem darrere a prou gent i decidisc no tirar mes en tot el parcial, que els donen jeje, i ens posem darrere de uns que anaven prou be i a la marxa. Li pregunte al Rada, son 4 voltes o 3? Me diu q 4, pos fem quasi 50Km saps!!? Anem trobant-nos en gent del club, Quique, Carretero, Raul, etc.. i algú s’agarra en nosaltres. En l’ultima volta apreten un poc els del grup de davant i pegue darrere, i arribant al final me gire i veig q no venen ni Alex ni Rada, habrá passat algo? No crec, ara en la carrera a peu me desfaran el monyo al passar, vaig pensar. Me faig un gel me lleve les sabates i a la T2, ara a córrer… 10Km mareee!! La primera volta se me fa molt pesà, comença a passar-me gent per tots els costats, com corren aixina encara!!? Me passa Alex com m’esperava, i m’anima, -i Rada? Vaig pensar,- no tardarà, efectivament, ni dos minuts, me diu que se queda en mi, pa descansar un poc, però jo ja vaig massa forçat i se’n va enseguida, acabe la primera volta i comence a pensar no puc…..me faig un gel que me queda i intente animar-me….. estàs a menys de 6Km de acabar un olímpic, en mitja hora has acabat….faig la segon volta,- va queda una, ja estic ahí….i en la tercera, per fi veig la meta, ja esta!!!! Ja he acabat!!!! Que sensació!!! I açó en un olímpic, imagina’t en un IM. El mes curiós de tot açò es que estàs un bon rato patint, desitjant arribar a meta per a que s’acabe el suplici, perquè no vas a guanyar res i estàs patint debades i nomes acabar ja estàs pensant en fer un altre, per que?..... no ho se, però igual que me passa a mi crec que li passa a la majoria dels que practiquen aquest esport no? En fi soles donar la enhorabona a tots els participants del club, sobre tot als que ens han fet quedar quints per equips i a Selma que va fer un carreron al seu debut i animar a tots els q per una cosa o per altra no van poder acabar el tri, comentar que va ser un plaer compartir gran part de la carrera en Alex i Rada (encara que el “gat vell” després hem pegara la punyalà, jeje), una gran satisfacció poder acabar el meu primer olímpic i sobretot un gran orgull portar el mono del Club Triatló Carcaixent, com digueu un club ENORME.

Amunt CTC

Per cert, una puntualització, si els dos últims del club, queden per la meitat de la classificació que significa, que son roïns o que perteneixen a un club en un nivell altíssim?