Crònica d´Àlex Albelda al València LD.

Que bonica és la llarga distancia!!! Aquest és el pensament que cada volta tinc més clar i més des d’aquest diumenge. I és que, a diferencia de les proves curtes, en les que moltes voltes t’apuntes la mateixa setmana, aquestes proves suposen moltes hores d’entrenament, de converses en els amics, de hores pensant en que faràs o com t’eixirà…i sobretot, suposen hores de parlar després d’haver fet la prova, així que vos vaig a contar per damunt la meua experiència.

Arribem prompte a València i com ho teníem quasi tot preparat del dia anterior, estava més relaxat que altres voltes, tot i saber que anava a patir molt sabia que anava prou entrenat i l’únic segment al que li tenia més respecte era el de l’aigua, i no perquè fora una distància llarga per a mi, sinó per la temperatura de l’aigua que sols de pensar-ho m’acovardia...em col•loque el neopreno i com si els minuts volaren ja estava esperant al caixó d’eixida amb els meus companys del grup d’edad. Entrem a l’aigua i en no res donen l’eixida comence a nadar i note que em costa respirar, pense que es de la impressió de l’aigua, canvie i en conter de cada tres braçades, respire cada dos. Això em tranquil•litza i poc a poc em trovecomode, nadeagust fins que algú es creua per davant i em pega en tot l’ull. Xe tio, serà gran el mar!!! Pare a col•locar-me be les ulleres i segueixc nadant poc a poc passen les bolles i al final ixc de l’aigua i salude a l’afició. Em sent molt content, per ja no estar nadant, em donava igual el temps, sols volia que agarrar la bicicleta. Vaig a la t1 i allí esta Fernando i Quique canviant-se, ale va xiquets!!! Em lleve el neopreno però m’agarra rampa en l’abductor i m’he de sentar per a llevar-me’l, no se ni el temps que perd, però m’ho col•loque tot i cap a fora. Abans de muntar sent al meu amic Alberto que em saluda li done la ma i cap amunt. Sols eixir del circuït de la F1 veig a Quique, i em diu que ell va a la seua marxa, jo l’anime i segueixc al eixir de Valencia pase a Jordi, el pobre havia passat mala nit i no tenia bon aspecte. Continue a un ritme còmode i veig un altre equipatge del club, quan m’aprope veig que és Cristian ens saludem i a continuar peleant contra l’aire, encara que ahí bufava de costat i molestava però res comparat al que vindria després pels arrossars i ahí em vaig trobar en Claudio en qui jugarem un poc a passam tu que després et passe jo...aquestos moments foren els pitjors, vore com no pots anar més i la velocitat no passa dels 20 km/h, mental i muscularment t’agoten. En arribar a Silla el primer infern s’havia acabat, em notava en forces per anar ràpid i sols pensava que mentre durara la gasolina aniria a tope, i això vaig fer, la entra a València em va passar en un bufit i quan menos em done conter ja estava posant-me les sabatilles de córrer, ja quedava l’últim esforç...

Comence a córrer i com en els entrenes ixc ràpid però controlant, veig que les rectes no s’acaben, el circuït de córrer fou horrorós i abans d’acabar la primera volta comence a tindre molèsties en la panxa, m’entren ganes de pixar intente aguantar però al final he de parar, un minut de crono pixant i comence a córrer en això que m’adelanta Cristian diguent-me que be ho havia fet jo en la bici, jo pensava ojalatinguera una bici ara...després em passa Oscar, que va com un coet i em demana aigua li’n done i se’n va. Jo intente mantindré el ritme del principi però ja no em queden forces per a córrer ràpid, així que alce el peu, i coste lo que coste ja arribaré. Pase la segon volta en la sensació de que vaig arrastrant-me i que tots van a passar-me però el rosari de caretes dels demés no és molt millor: Guillermo agarrant-se el costat en gestos de dolor Oscar bufant que havia adelantat a Cristian, Cristian apretant les dents intentant que no se li’n anara...i així tots excepte el Presi que era l’únic per animar-nos a tots parlant, jo sols podia alçar el pulgar i gràcies...Al final gire cap a meta en una alegria inmensaperquè anava a parar de correr, allí estava l’afició xillant i sobretot Tania i ma mareque era el primer triatló que em veia, esperant a vore si estava molt reventat, efectivament ho estava però alhora molt satisfet perquè no em vaig reservar res i a estes proves uno ha d’anar en aquesta mentalitat, almenys així ho pense.

Ja per acabar en este rotllo, sols agrair a tots els que ens heu animat els dies d’abans, el dia de la cursa i després, als meus companys del CTC que cadascú al seu nivell ho va fer de categoria i com no a Tania que sempre està ahí donant-me el seu suport tant en les carreres com en les hores que li dedique a entrenar. Gràcies a tots i Amunt CTC !!!