Crònica d´Àlex Albelda al València LD.

Que bonica és la llarga distancia!!! Aquest és el pensament que cada volta tinc més clar i més des d’aquest diumenge. I és que, a diferencia de les proves curtes, en les que moltes voltes t’apuntes la mateixa setmana, aquestes proves suposen moltes hores d’entrenament, de converses en els amics, de hores pensant en que faràs o com t’eixirà…i sobretot, suposen hores de parlar després d’haver fet la prova, així que vos vaig a contar per damunt la meua experiència.

Arribem prompte a València i com ho teníem quasi tot preparat del dia anterior, estava més relaxat que altres voltes, tot i saber que anava a patir molt sabia que anava prou entrenat i l’únic segment al que li tenia més respecte era el de l’aigua, i no perquè fora una distància llarga per a mi, sinó per la temperatura de l’aigua que sols de pensar-ho m’acovardia...em col•loque el neopreno i com si els minuts volaren ja estava esperant al caixó d’eixida amb els meus companys del grup d’edad. Entrem a l’aigua i en no res donen l’eixida comence a nadar i note que em costa respirar, pense que es de la impressió de l’aigua, canvie i en conter de cada tres braçades, respire cada dos. Això em tranquil•litza i poc a poc em trovecomode, nadeagust fins que algú es creua per davant i em pega en tot l’ull. Xe tio, serà gran el mar!!! Pare a col•locar-me be les ulleres i segueixc nadant poc a poc passen les bolles i al final ixc de l’aigua i salude a l’afició. Em sent molt content, per ja no estar nadant, em donava igual el temps, sols volia que agarrar la bicicleta. Vaig a la t1 i allí esta Fernando i Quique canviant-se, ale va xiquets!!! Em lleve el neopreno però m’agarra rampa en l’abductor i m’he de sentar per a llevar-me’l, no se ni el temps que perd, però m’ho col•loque tot i cap a fora. Abans de muntar sent al meu amic Alberto que em saluda li done la ma i cap amunt. Sols eixir del circuït de la F1 veig a Quique, i em diu que ell va a la seua marxa, jo l’anime i segueixc al eixir de Valencia pase a Jordi, el pobre havia passat mala nit i no tenia bon aspecte. Continue a un ritme còmode i veig un altre equipatge del club, quan m’aprope veig que és Cristian ens saludem i a continuar peleant contra l’aire, encara que ahí bufava de costat i molestava però res comparat al que vindria després pels arrossars i ahí em vaig trobar en Claudio en qui jugarem un poc a passam tu que després et passe jo...aquestos moments foren els pitjors, vore com no pots anar més i la velocitat no passa dels 20 km/h, mental i muscularment t’agoten. En arribar a Silla el primer infern s’havia acabat, em notava en forces per anar ràpid i sols pensava que mentre durara la gasolina aniria a tope, i això vaig fer, la entra a València em va passar en un bufit i quan menos em done conter ja estava posant-me les sabatilles de córrer, ja quedava l’últim esforç...

Comence a córrer i com en els entrenes ixc ràpid però controlant, veig que les rectes no s’acaben, el circuït de córrer fou horrorós i abans d’acabar la primera volta comence a tindre molèsties en la panxa, m’entren ganes de pixar intente aguantar però al final he de parar, un minut de crono pixant i comence a córrer en això que m’adelanta Cristian diguent-me que be ho havia fet jo en la bici, jo pensava ojalatinguera una bici ara...després em passa Oscar, que va com un coet i em demana aigua li’n done i se’n va. Jo intente mantindré el ritme del principi però ja no em queden forces per a córrer ràpid, així que alce el peu, i coste lo que coste ja arribaré. Pase la segon volta en la sensació de que vaig arrastrant-me i que tots van a passar-me però el rosari de caretes dels demés no és molt millor: Guillermo agarrant-se el costat en gestos de dolor Oscar bufant que havia adelantat a Cristian, Cristian apretant les dents intentant que no se li’n anara...i així tots excepte el Presi que era l’únic per animar-nos a tots parlant, jo sols podia alçar el pulgar i gràcies...Al final gire cap a meta en una alegria inmensaperquè anava a parar de correr, allí estava l’afició xillant i sobretot Tania i ma mareque era el primer triatló que em veia, esperant a vore si estava molt reventat, efectivament ho estava però alhora molt satisfet perquè no em vaig reservar res i a estes proves uno ha d’anar en aquesta mentalitat, almenys així ho pense.

Ja per acabar en este rotllo, sols agrair a tots els que ens heu animat els dies d’abans, el dia de la cursa i després, als meus companys del CTC que cadascú al seu nivell ho va fer de categoria i com no a Tania que sempre està ahí donant-me el seu suport tant en les carreres com en les hores que li dedique a entrenar. Gràcies a tots i Amunt CTC !!!

Triatló LD Valencia - 4 de Març de 2012

Seré breu. La natació va ser una runa perque com era d´esperar, l´aigua estava super gelà. El cos estava calent perque la veritat és que el neopreno fa maravilles però les mans, els peus i sobretot la senció de gelor a la cara era horrible cada volta que tenies que respirar. Sols volia acabar per agafar la bici. Al principi com es normal molt de colp però després ja vaig agafar la velocitar de creuer i anava adelantant a gent, tant que en el gir de 180 graus per a tornar a la zona de boxes ja no tenia casi referencies visuals davant meu, vaig eixir el 11 del meu grup d´edat. Arriva el moment de la T1, lamentable, jo que sempre vaig a tope per els boxes està vegada habia pasat tant de fred en les mans que havia perdut la sensibilitat als dits grosos i no podia despasar-me el neopreno, després lo mateix en el maillot, no podia pasar-me-lo, cagant-me en denia mentres estava intentant vestir-me i coincidisc en Jordi que tenia la seua bici a 20 metres de mi, ens mirem i fem gestos de "menut fred, mala merda". Al final encerte en el maillot, xaleco, calcetins, em seque el pel i a la marxa.

Agafe la bici a la que li tenia moltes ganes perque era la primera prova que feia en la Argon-18 E-114 i perque el circuit era a priori molt ràpid per a fer-la bramar, però este diumenge va fer el dia que més aire ha bufat ultimament, no obstant el aire entraba lateral hasta Sueca i encara es podia anar a un ritme bo, però va ser arribar als arrosals de l´albufera i l´infern en forma d´aire en contra i lateral que et tirava de la bici es va manifestar. Tant que jo em veia obligat a posar el plat xicotet i la velocitat no pasava de 20-22km/h. Quan ja eixim d´este tram ens faltarrien uns 30-40km, i ara tenia que recuperar la velocitat mitja, així que em vaig posar a tirar en tramos que superava els 40km/h. Al final molt content de la meua bici, el parcial del que mes orgullos estic i del que com vos he dit, a on mes ganes tenia d´apretar. Segons el contakilometres, 2h44m per fer 92km a casi 34 de mitja.

I per útlim la mitja marató. el objectiu era fer entre 1:40 i 1:45, es a dir, no fer mils per damunt de 5m que és la barrera psicològica que me marque. Eren tres voltes de 7km, la primera sobrat, encara que ja em vaig adonar que el paseo de la Malvarrosa es podia fer molt molt llarg si te´n pasaves. Al inici de la segón començe a fluixejar, aixì que per iniciativa propia alçe el peu, per a guardar una mica, i en el tercera sabedor que em faltaven menys de 5km vaig intentar apretar de nou fent mils a 4.50-4.55 peró en el km.18 m´entrà un flato impresionant que fa que casi em tinga que parar a caminar. Ixe mil el kilòmetre el vaig marcar en 5.45 però va disminuir el dolor els altres dos que restaven els vaig fer per baix de 5 de nou. Al final la mitja en 1h43m i el temps global de 5h3m, s´havia escapat el ser sub5 però és que la bici va ser molt dura.

Menció a part a tots els que vau vindre animar, sobretot en la mitja que és a on pitjor es pasa. És super bònic vorer a les nostres dones cridar i animar, o abans d´entrar al passeig maritim que sabies que estaven Paula I David per a pegar-te un crit. I a la resta que anareu a Sueca o Sollana per vorens pasar en les nostres montures. Com no a tots els membres del CTC que anarem i finalitzarem, a tots de 10.

Valencia LD. Campionat d´Espanya de mitja distància.

Comença l´any triatlètic i ho fa en una gran prova a la nostra ciutat, València, amb un tri que en la seua primera edició serà campionat d´Espanya de la seua distància i haurà un gran nivell. Es tracta de un mig ironman, es a dir, 1.900m que nadaren per la dàrsena del port, 90km de bici a una única volta passant per Silla, Albal, Beniparrel i hasta Sueca, tornant pels arrosals de l´Albufera. L´eixida dels elite serà a les 8:30 i després anirem fent tandes per grups d´edat.

La majoria de nosaltres ens tirarem a l´aigua a les 8:45 i 8:50. I tardarem entre 30-40 minuts en arreplegar la bici. Com podeu observar en el mapa pasem per Sollana i Sueca, per si no voleu anar a València però podeu vindre a qualsevol d´estes poblacions més properes a Carcaixent i gaudir del espectacle. Penseu que serà el més paregut a una contrarellotge de ciclisme ja que no es pot anar a roda i als que vos agrade el mon de les bicis és molt recomanable ja que es voran bons "pepinos". Calculem que sobre les 10 del mati ja hi haurà moviment per estes poblacions.

Ànim a tots els membres del CTC que participen.

Pit i collons.

XIV Marató d'Espadà . Paula Tent

ESPADÁN. NOTA AL MARGEN

El año pasado fue magnífico y no hubo crónica, éste ha sido un infierno y la va a haber, más que una crónica es una nota al margen, pretendía ser leve, pero no puedo, aun así, pretendo que la experiencia se quede en un rincón, al margen de mis cosas, sin ensombrecer experiencias más luminosas, un apunte nada más, una cicatriz que me recuerde que fue real.

Acabo el año lesionada y coger el ritmo empezándolo está siendo complicado: algo desmotivada, bastante insegura, un poco más vaga, bastante menos centrada y apelotonando carreras en el calendario como ya hacía tiempo. No parece una buena combinación pero esta es mi coyuntura.

Sin darme cuenta han pasado los días y tengo que correr en Espadán, de modo que doy un vistazo atrás: el esguince está curado aunque sigue hinchado (creo que me he quedado sin tobillo, en su lugar una bola deforme), estoy segura que no me va a doler; el entrene ha sido bastante improvisado entre resfriados y contracturas, no he conseguido llevar un ritmo constante, no tengo la sensación de haber hecho un buen trabajo, no obstante ha habido trabajo y sacrificio suficiente para cubrir los 42km con decencia, sin demasiado dolor. Esta síntesis se extrae de la retrospectiva. No saldrá tan buena carrera como la del año pasado (año y cuatro meses en realidad) pero saldrá, será un entrene perfecto.

Pues no. El horror. La primera mitad transcurre sin demasiados problemas pero es la mitad más dura y siento las piernas muy pesadas, empiezo a pensar que algo no va bien, me quedo muy clavada en cada subida y no puedo evitar anticipar la pendiente hacia el pico, sé que va a ser angustiosa, también sé que debo apartar ese pensamiento de mi cabeza, que no se corre solo con las piernas. Evito ese mal innecesario pero ahora me sorprende otra reflexión, que quizá no sean mis piernas las que van cargadas, quizá sea mi cabeza la que hoy no está preparada y esto me asusta todavía más, me hunde la moral, aplaca mis energías. No me considero una gran atleta (bueno, tengo muchos momentos de subidón en que sí, me invaden en ocasiones delirios de grandeza, seamos francos…) sin embargo siempre he sido una apasionada de esto, le he puesto ganas y empeño, siempre me he divertido, el esfuerzo físico, el sudor han sido mi medio natural, mi sitio, esto siempre ha sido fácil para mí, muy pocas veces le he tenido miedo y ¿qué me ocurre ahora?, ¿a qué viene esto?

Entre esta marea negra llego al pico, lo subo sin más. Empiezo a sentir algún amago de calambres en las piernas pero continuo. Han cambiado el recorrido en el descenso: más largo y más técnico, más duro para mí. Me digo a mí misma que puedo hacerlo, ya he pasado la mitad mala y el tiempo es bueno (no es malo, vamos) pero se me hace interminable la bajada, el calor aprieta y no estoy cómoda. A partir de aquí, el infierno. Cada vez voy peor, me duele la cabeza, todo lo que pasa por mi mente deviene en algo negativo, todo toma un matiz oscuro, feo. Los calambres se apoderan de mis piernas, he de parar en varias ocasiones porque no puedo andar, no puedo mover la pierna y si intento estirar, entonces tengo calambres en otro músculo. En ocasiones el cuádriceps se contrae totalmente, lo miro, queda deformado y lloro de dolor, de impotencia (si ando deshidratada, el llanto acaba conmigo); intento estirar, andar, pero tengo calambres en el abductor, gemelos… Cuando consigo volver a correr, dura la marcha unos cinco minutos y pronto se repite el ritual: rampas que hacen que mis pies se tuerzan (literalmente), que me tienen inmóvil durante algún minuto, que me atraviesan de dolor. Así, de esta manera las casi últimas tres horas.

Ando cabizbaja recorriendo los dos últimos km cuando te veo. En un pensamiento oscuro, de tantos que han colmado la carrera, decidí maldecirte y odiarte sino venías a mi encuentro y ahí estás, no fallas. En otro pensamiento sombrío, de los muchos que se ha atiborrado la carrera, decidí pedirte que no hablaras si venías, decidí no hablarte. Te veo en la distancia y sigo cabizbaja pero rápido me alcanzas y me envuelves en un abrazo que no esperaba, el abrazo que empieza a rasgar la amalgama de ideas destructivas, de conspiraciones. Entonces te hablo, te digo cómo me siento y me tranquilizas. Me hablas. Has acabado en cuarta posición. Me alegras los últimos metros. Ya hemos llegado a meta y estoy hecha trizas aunque ya empiezo a disfrutar del sol.

La ducha. La ducha merece una crónica a parte. Soy incapaz de desnudarme y no me apetece pedírselo a nadie, pero prometo que estoy tentadísima a hacerlo. No puedo desvestirme.. Me agacho y me sacuden ráfagas de calambrazos punzantes, no puedo. Me relajo un momento, dejo las piernas estiradas, no hago ningún movimiento y lo vuelvo a intentar. La cosa no mejora mucho pero mi empeño sale ganando. El agua, como siempre, está helada, así que soy rápida. Vestirse no es más sencillo y el suelo del vestuario está hecho un asco, no veo la manera de vestirme, estoy igual que antes.. Salgo del vestuario medio vestida en busca de una cara conocida que me ayude, ya he perdido la dignidad, solo quiero vestirme sin que me duela pero no encuentro a nadie y soy muy tímida, así que me armo de valor y me lanzo a ponerme los calcetines. En el primer intento siento un calambre en las abdominales, luego en el gemelo que se sube, en los pies!! Lo logro por fin y sonrío. Vaya espectáculo. Durante la comida tengo calambres en las manos, era la extremidad que me faltaba.

Al día siguiente descubro que no era mi cabeza la que fallaba, esta carrera la acabé por mi pasión, mis ganas, por mi falta de miedo, por mi inconsciencia, mi empeño, las piernas no tuvieron nada que ver en mi llegada a meta. Sé lo que falló y ya no quiero darle más vueltas, estas cosas pasan, se queda anotado al margen. Un recordatorio.

Thx everybody, siempre me alegráis la post carrera.

http://lustisintheair.blogspot.com/2012/03/espadan-nota-al-margen.html

NOUS REPTES, NOUS SOCIS, NOUS PATROCINADORS

Iniciem un nou any triatlètic amb la mateixa il·lusió o més que el passat any 2011 i els reptes que se´ns presentem tenen molt bona pinta. El primer de tots serà el mig Ironman de València que es disputa el 4/03/2012 i en la línea d’eixida estarem una bona representació. Després vindran les proves Ironman, on Claudio embarcarà cap a Lanzarote i cinc de nosaltres a Frankfurt, Cristian, Jordi, Vicente, Oscar i Guillermo, amb el somni d´embolsar-se una medalla de FINISHER, això serà als mesos de maig i juliol respectivament. Tres dels nostres ja han recorregut la famosa distància dels 42km en la marató de Sevilla; Ruben Climent, Ivan Rodenas y Sergio Borreda.

També comptem en la nostra secció de trail, Àlex Albelda i Vicent Vila correran el Ulta Trail Serra de Tramuntana en Mallorca de 62km. En la versió llarga de esta mateixa cursa tindrem a Paula Tent per recórrer els 105km de serra, bona preparació per al mes d´agost aon participarà en el mític Trail del Mont Blanc en la cursa de 98km.

La resta, els 38 socis que formem actualment este club participarem en tot tipus de proves, destacant les que completen la Lliga Autonòmica, que son 5 proves i que tenim la intenció de fer un bon paper com a club.

Per aconseguir els nostres objectius, enguany tornem a comptar amb la col·laboració de RAMOS JOIERS i SOLO PIZZA, que formen part del CTC des dels seus inicis, repeteix GESTIONA OBRAS Y PROYECTOS que s’apuntà en esta aventura l’any passat. I tenim el plaer de continuar aumentant la plantilla de patrocinadors per a 2012 amb DANI MOBLES i PODODEPORTIVA JORQUES. La informació dels nostres patrocinadors la teniu disponible en aquest mateix blog a la part dreta.

Mitja Maratò Barcelona 26/02/12

El any passat ja vaig gaudir del plaer de correr pels carres i les principals arteries d´aquesta magnífica ciutat a la seua majestuosa maratò i enguany volia més així que ens apuntarem a la mitja que es celebrà ahir diumenge. Parle en plural perque va ser pensat i fet, jo i el meu cunyat Tono que no habia corregut en la seua vida i en un mes s´ha preparat per acabar-la.

La cursa espectacular, gran ambient i és que forem 12.500 participants, és a dir, un riu de gent que no parava de dominar els carrers. En quant a mi, no massa be, la idea era anar a pel 1:28 - 1:29 i al final hem vaig conformar en el 1:30. Em vaig escapar dels pràctics de 1:30 en el km.5 i en el km.18 m´agafaren per darrere i ja no tenia forces en les cames per seguir-los. Almenys estrenarem la nova equipació.

Ara hem queda fer un tri en barna i ja ho tinc casi tot. Potser el Garmin a l´octubre???

XXVIII Marató de Sevilla - 19 de febrer de 2012 by Ivan

No se per aon començar, la veritat es que no se me dona massa be açò de escriure pero en fi, ahí va.

Duc 3 mesos entrenant i ja es hora del test d’abans de Sevilla, la mitja marató de Sueca, estic nerviós com quan anava a fer un examen en l’institut, no sabia q fer, eixir ràpid o un poc mes lento i després apretar, i Oscar me lleva els dubtes, -si vols fer marca has d’eixir a eixe ritme-, me diu, i això faig. Al final isc al ritme que vull fer o un poc mes ràpid i faig 1:35:01, justet el que volia, a 4’30’’, perfecte, estic preparat, ara a fer el entrene estes 2 setmanes i a per 3:30-3:40 en Sevilla. Però el dimarts comencen els problemes, comença a fer-me mal la planta del peu i me fa perdre un parell de entrenes, eixe diumenge isc vullguent fer 18 i en el 14 el mal es massa intens i decidisc tornar a casa. El cap ja no para, a una setmana me passa açò, després de tot el entrene, ara vore'm segur que no la puc fer. Dimarts i dimecres pareix que millore un poc, acabe be els entrenes i agarre un poc de moral, però el pitjor estava per vindre. Dijous comence a trobar-me mal en la faena, en principi no me preocupa, pense que es pel massatge del dia anterior, però poc a poc vaig a pitjor, comencen a dir-me en la faena que faig molt mala cara i que si estic bonico per a anarmen al sendemà a Sevilla, però intente no fer cas i mirar les coses de forma positiva. Arribe a casa i directe al wc, no vull preocupar-me aixina que me gite enseguida per a dormir-me el mes prompte possible i no pensar en res, estic tremolant, crec que tinc calentura, però ni ho mire, per a no menjar-me el cap. El divendres m’alce, no me trobe molt be però intente pensar en positiu, hui m’en vaig a Sevilla, porte molt de temps esperant i no vaig a llevar-me les ganes, inclús escric al facebook com si no pasara res, però a la quinta o sexta vegada que visite el wc m’afone, com pot ser!!! Per que!!! A dos dies!!! Comence a pensar en no viatjar, la ràbia que tinc me fa plorar i maleir fins el dia que vaig nàixer. Tres mesos d’entrenament, problemes en la faena per els dies de vacances, dieta... tot a la merda!!! Puto virus!!!

Al final me prenc unes pastilles per a tallar el tema i pareix que funcione, però estic desfet, me toca Borre, -yeee que no tens ganes de anar o que? -, li explique el cas i que si me trobe millor viatjaré però que no ho se. Per fi decidisc viatjar però ja sense il·lusió de res, se que no vaig a poder fer el temps que volia fer i dubte molt si eixire a fer la marató. Pase un dia fatal, casi sense menjar i en malestar de tot el cos, damunt sense parar tota la vesprada, tren, metro, avio, bus i patejà fins que trobarem la pensió. Per fi!!! Ja estem aci!!! Sopem volteta i a dormir.

El dissabte ens alcem, pareix que estiga millor, anem cap al estadi a arreplegar dorsal i histories, mitja hora en bus, un poc lluny no? Allí vegem als companys del club d’atletisme, gran gent, passem el mati i dinem amb ells contant histories i riguent-mos tot el rato. Després la siesta, comença a fer-me mal la panxa i comence a pensar en la carrera, no estic per a córrer i molt menys una marató, però no pense tirar a fer la ma tot el que he patit estos mesos, dema correré, començaré al ritme que volia dur i sobre la marxa faré. Passem la vesprada fent turisme i per la nit a dormir prompte que dema hi ha que matinejar.

A les 7:00 ens alcem, la veritat es que després de tot el que ha passat no estic ni nerviós, se que no vaig a fer el que esperava però en fi, menem un poc i cap al estadi. Esta abarrotat de gent i fa un fred que pela, però no me pose ni la tèrmica ni res, -d’ací un rato molestarà- pense. Vegem als amics del club d'atletisme i ens quedem amb ells a preparar-nos. Calfem un poc, visita al senyor Roca i cap a l'eixida.
Borre i jo busquem el pràctic de 3:30 i ens col·loquem en ells, ens desitgem sort i donen l'eixida. Es fa un poc lenta, a la eixida del estadi es fa un tapo que fa que la gent s'apilotone i no se puga córrer, els dos primers Km son molt lentos hi ha molta gent i quan veig a un grup pisar m'entren ganes a mi, -preferisc ara que després- vaig pensar, i pare. Passe per el 2 en 12 minuts, mare açò comença be!! però a partir de ahi agafe el ritme i faig uns quants a 5, però les sensacions no son molt bones i baixe el ritme a 5'10-5'15''. En el 9 comence a pensar, me fa falta algo, no me trobe molt be i al 10 decidisc fer-me el gel de cafeina que pensava prendrem al 35, al poquet pareix que me trobe un poc millor però no putje el ritme. Van passant els Kms i pareix que aguante prou be, pero en el 18 les cames se me posen com una pedra. El cap no para, -aguanta... segur que en la mitja t'animes-, me dic. Pase la mitja en 1h52m, a este ritme deuria d'estar com una poma, i estic desfet. Me faig un altre gel i intente aguantar el ritme que a estes altures era lentíssim, passen uns quants Km mes i arriba el moment crític, m agarra un mareig, me fallen les cames i me’n vaig contra un cotxe que estava aparcat. Ve un xic m’agafa del braç, me pregunta si estic be i me tira aigua pel cap, era el Km 25, ací vaig deixar de competir contra el temps i vaig començar a competir contra els Km i contra mi mateix, queden 17, tot un mon, i sense forces ni per a alçar el cap. No pare de repetir-me que he d’acabar per lo menys, que no importa ni quan ni com però la meta l'he de creuar, cada Km es mes llarg, les cames me fallen moltes vegades i m’obliguen a parar de vegades, la veritat es que ni m’enrecorde de la majoria dels Km a partir d’ací, sols de una part en la que hi havia molta gent animant, crec que era el 36 o 37, no estic segur, però que me va fer que me eixiren les llàgrimes, llàgrimes de impotència, de ràbia i de decepció per no poder donar mes quan deuria de poder. Portava 10Km arrastrant-me i encara quedaven 5, els 5 mes llargs de la meua vida, però hi ha que arribar com siga. Passen uns 2 Km, ací no hi ha gent ni animant ni res però ja se veu el 40 i veig els focos del estadi allà lluny, estic a 2 Km de acabar una marató, pense, però ni aixina m’anime. Arribe a l’entrada del estadi, m’he imaginat este moment mil vegades durant estos mesos, però no te res que vore, no se si per la decepció de no fer-ho en el temps volgut, per l’esgotament o per la ràbia de no poder demostrar moltes coses, però no note l’emoció esperada. Al final creue la meta en 4:14:22, per fi!! Senc una barreja de sentiments, content per acabar la meua primera marató, decepció per no fer-ho en el temps per al que havia estat entrenant tant i ràbia perquè se que ho puc fer molt millor i no he pogut demostrar-ho.

Quan vaig acabar li vaig dir a Borre que no tornaria a fer-ne una altra, però després de pensar durant estos dies, açò no se pot quedar aixina, i ara no, perquè es massa prompte i m’apeteix descansar i disfrutar del esport sense les obligacions d’un entrene tant fort com el de la marató, però l’espineta pense llevar-me-la este any, i que millor puesto per a fer-ho que en Valencia.

Per suposat ara he de donar les gracies a tots els que m’han donat suport en aquesta prova, la mes dura que he fet, per ara, als membres del club que m’han donat ànims i consells, als meus pares, que encara que no entenen molt be de que va açò i no s’expliquen com pots anar a patir d’esta manera i damunt pagant, m’ajuden molt quedant-se als xiquets per a jo poder entrenar, al meu cosí Cifu per acompanyar-me en molts entrenes, a la pròxima te’n vens però a fer-la, a la meua dona que m’aguanta i, que encara que de vegades li costa un poc, se que m’entén, als meus fills que sempre m’animen abans d’eixir de casa entrenar sobre tot Vega, i com no al meu company de club, de entrenes i de viatge, massatgista, i sobre tot amic Borre, GRACIES TIO!!! Pels teus consells, per les paraules d’ànim, abans i després de la carrera, i per la teua amistat, eres un crack i espere que tornem a repetir. Te’n vens a Valencia?