I OUTLET-RUNNING TRAIL MOIXENT

Crònica d´Oscar Sanchis al València LD.

La meua carrera va ser esta,se pot resumir com a plaer i dolor....un mig IM es la distancia perfecta, crec que te l'aigua que toca, la bici sense drafting i la carrera a peu per molt be que arrives, sempre acava fente patir, pero te deixa acavar correguent ,es un repte dur pero humá, t'exigis entrene, pero la pots acavar tinguent una nana nomena AINA fente pasar males nits i perguent entrenes...i el tio damunt sempre en una sonrisa en la boca.....vamos que la pot fer fins al canyas,je,je...."con un par" jordi

Estes carreres sempre han sigut lluny,pero esta ha sigut a casa i les coses eren mes sencilles, anem dissabte a deixar les bicis (un dels moments que mes m'agrada d'aquest mundillo ) com sempre mirant les maquines dels demes, bones, guapes, diferents.....alguna reliquia lo que me fa pensar que no son tots tans bons,es campionat d'espanya de mitja distancia i el 65% dels competidors son de fora de valencia, lo que me fa pensar que no venen a passetjar-se i els valencians que hi han son quasi tots dels que acaven davant de mi....cosa no molt dificil,je,je, pero com a minim desde que vaig fer la primera popular l'intencio sempre ha sigut de quedar de la meitat en avant....i per a esta competicio ho veia complicat.

Dimenge....a boxes els del CTC estem separats,mola mes quan estem junts, pero aixina me posse menys nervios, ens juntem tots i anem cap a l'agua,el presi,quique i d.esteban eren els que menys havien entrenat i se li notava en la cara la tensio, ens separem als nostres caixons, sort per a tots , eixen primer els "jovenets" del ctc i el presi,cristian i jo despres.....baixem a l'aigua i jo mullanme encara els peus senc la bocina ,ultimament quan estic competint a l'aigua no se si es millor el meu nivell d'abans o el d'ara,sempre he dessitjat estar a la cola del grup encara que fora, pero es que hi han que nomes se dediquen a fer-se lloc a basa de palo i ni naden ni deixen nadar, que asco i damunt, ja nade tant be... ja,ja que pase gent i tot,pero als 500 metres me taponen altres....segurament estos se pensaven que era un duatlo esprint o algo, a la segon boya ja me desfet dels colps....pero com sempre ananmen massa cap a un costat,l'esquerre aquesta vegada i me te que rectificar un jutge i fer algun metret de mes....girem a bucar la zona de boxes...despres d'algun colp al gir me torne a anar cap a l'esquerra,tornanme a rectificar una canoa....pero passant totes les boyes per la vora fent el cami mes curt....isc d l'aigua en una castanya impressionant i algu me toca per darrere.....es el presi, la meua cara de sorpresa quan el veig....ostia que be he nadat....pense, pero per el somriure que porta se que ell,significa que no s'apretat...

La trancisio es horrible com es normal en mi 5'26", no me despase el neopre fins que arrive a la bici...arre burro,i la xaqueta de la bici en tot el temps que havia tingut no l'havia girat i banyat me va fer pelear molt....com diu cristian tot aixo es culpa meua i tant, que burro soc, em tranquil.litze i pense que queda molta carrera....agafe la bici els primers 15 minuts estic gelat,en l'aigua havia patit fred i me costa llevar-me'l...l'eixida de valencia se me fa durissima, els primers 17 km son asquerossos per el vent pero a partir d'ahi pega de costat i llevant d'alguna rafagà que es perillossa se pot rodar depressa, en sollana senc crits d'anim, me gire i veig a ivan, el salude i despres arrive a una redona on estava el meu germà,martin i paco que s'unis despres i fan algun km al meu costat animant,es la part mes comoda de la carrera, se va "facil" per damunt de 40 km/h, adelante a jordi (abans ja havia passat a quique, d.esteban i tito i piranya, ja,ja els cabrons anaven de verano azul ) el cabut de jordi estava fent una carrera tant dura sense res al cos, ja que havia estat vomitant tota la nit,enhorabona per acavar, jo no m'havera ni alçat del llit....al girar en sueca la bici se convertis en un infern....i com sempre se veia molt de draffting, pero aci es que m'apetia fer-lo inclus a mi, cada casseta dels arrossars se convertia en una trampa , ja que l'aire que t'entrava al passar-la te sacsava de costat a costat....jo si estic entrenant me'n torne a casa segur, com deia cristian qui tinguera bones sensacions en eixe moment que ho diga, al primer xalet que trove abans de sollana pare a fer un pis i menjar una barreta ja que en martxa era perillos veure i tot, al entrar en sollana veig al meu amic borre que jo sabia que no podia faltar a la cita me diu algo pero no el senc....ahi torna a pegar de costat i a volar, comence a pensar que estic fent-ho mal per que no veig a ningu del club i com diu cristian les sensacions no eren bones, al moment agarre a cristian que en eixe moment adelantava a claudio, que ja tinguerem sort que anava entrenant ,ja, ja....ahi l'are pegava a favor i tot lo dura que s'havia fet l'eixida, ahi volava marcant 50 km/h mes d'una vega...arrive a la trancisio content i veig a una sargantana que havia adelantat feia 8 km botant de la bici i adelantanme...."va amic" me diu....era cristian....me cague en tot pero com pot ser tant rapit en tot aixo,total que se possa a correr un minut i algo abans que jo....estaguent sentat canvianme pasa claudio i l'anime....no porte ni gomes en les sabatilles,me coloque les compressores, me lligue les sabatilles, tot molt professional,je,je i a correr....uuuuf que dolor,pero es el moment de la carrera que mes espere...

Me note "be" pero a cristian ja no el veig, me creue en guille "fresquet" va primer per a la meua sorpresa ( no tant sorpresa ) pero esperava vorer a Fer Cancelara, de seguida supose que no ha fet una bona natacio, al primer cono km 3'600 me creue en cristian no va mal pero molt sobrat tampoc, darrere meu ve claudio com un tir, ja que jo portava mitja de 4:08 i el tenia ahi pegat....a tot aixo per el mig anava piguiti que s'havia arreat una bici d'escandalo,el veig senceret , ahi estavem els 6 que mes haviem entrenat i mes motivats anavem, faltant jordi per els problemes que havia tingut, la primera volta la faig "comodo" a 4:11 de mitja...ahi esta la super aficio que tinguem...quin remei tenen pobretes,je,je ....ja tinc a cristian a 30"... m'alegre molt,per que estar a 5' d'ell,guile o fer es un exit per a mi,tambe es deveres que jugue en la ventaja d'estar mes entrenat que ell, i veig com adelanta a alex i al moment el passe jo, l'anime i li demane aigua, tot lo ben montat que estava el circuit de bici a peu va ser un desastre, no donaren ni un got d'isotonic ,i els avituallaments estaven prou separats, al moment agarre a cristian li dic que se posse darrere, pero crec que fa be portant el seu ritme, jo tenia dos objetius en esta carrera, baixar de les 5 h. i arrimarme a 1h30 en la mitja...per el vent i els 2 km de mes en la bici que havien eixit, sabia que lo primer era quasi impoossible, lo segon portava el ritme...pase el 10000 en 42 min.,perfecte en algo de martxe... en l'ultima volta al km 16 vaig a 4:15 de ritme....uuuuuf que dolor, ja havia marcat algun km a 4:20 pero a partir d'ahi ( jo crec que per falta d'isotonic ) me costa baixar de 4:25...anava esprintant, sabia que no marcava 1h30 pero al menys no anava a anarmen molt,tambe tenia la motivacio de tindre a guille a colp de pedra,la seua cara com la de tots a estes altures era un poema,d. esteban es un eixemple, un tio que corre molt be estava passant un calvari per a fer la pijor mitja marató de la seua vida....es lo mal del tri, els que correguem be esperem recuperar temps al crono final a peu pero sempre no passa, en canvit el que nada be ja porta eixos minuts al llom de ventaja....jo de moment quasi sempre ho aconseguisc,pero les meues carasses i bufits me costa,je,je....al final me quede a les portes dels meus objetius 5h 03'10"...i 1:31 a la mitja el 124 classificat de grups d'edat de 600 aixo esta molt be,felicite a guille i espere que cristian no haja reventat,arriva 3' min. despres, els tres hem fet un carreron....com tots el demes destacant a quique escriva i el presi que han debutat preparant-ho a mitges ja que tenien criatures que cuidar....jordi xapó

donar les gracies a paula i david que animarem molt on mes falta feia,el club de fans incondicionals,novies,pares etc.....quique ( que li vaig furtar uns calcetins per aguantar el fred abans de nadar ) ana i raul que estagueren ahi desde primera hora,marti que va estar ahi bramant tambe,als companys que estagueren en el tram ciclista i a tots els que hem compartit hores d'entrene....tinc que dir que he trovat a faltar a gent en la linea d'eixida,rada,riki,borre....companyers de moltes batalles i que espere que estiguen motivats per a altres...sobre tot l'abuelita....a sueca mes garrot....pero si fa este aire ni m'alce,avorer si s'anima mes gent del club tant ahi com a hellin,que vegent la regressió de cristian fan falta novatos per a que no quede l'ultim,ja,ja,ja....estes paraules me les tragare,no se per que,ja,ja....amunt CTC

Crònica d´Àlex Albelda al València LD.

Que bonica és la llarga distancia!!! Aquest és el pensament que cada volta tinc més clar i més des d’aquest diumenge. I és que, a diferencia de les proves curtes, en les que moltes voltes t’apuntes la mateixa setmana, aquestes proves suposen moltes hores d’entrenament, de converses en els amics, de hores pensant en que faràs o com t’eixirà…i sobretot, suposen hores de parlar després d’haver fet la prova, així que vos vaig a contar per damunt la meua experiència.

Arribem prompte a València i com ho teníem quasi tot preparat del dia anterior, estava més relaxat que altres voltes, tot i saber que anava a patir molt sabia que anava prou entrenat i l’únic segment al que li tenia més respecte era el de l’aigua, i no perquè fora una distància llarga per a mi, sinó per la temperatura de l’aigua que sols de pensar-ho m’acovardia...em col•loque el neopreno i com si els minuts volaren ja estava esperant al caixó d’eixida amb els meus companys del grup d’edad. Entrem a l’aigua i en no res donen l’eixida comence a nadar i note que em costa respirar, pense que es de la impressió de l’aigua, canvie i en conter de cada tres braçades, respire cada dos. Això em tranquil•litza i poc a poc em trovecomode, nadeagust fins que algú es creua per davant i em pega en tot l’ull. Xe tio, serà gran el mar!!! Pare a col•locar-me be les ulleres i segueixc nadant poc a poc passen les bolles i al final ixc de l’aigua i salude a l’afició. Em sent molt content, per ja no estar nadant, em donava igual el temps, sols volia que agarrar la bicicleta. Vaig a la t1 i allí esta Fernando i Quique canviant-se, ale va xiquets!!! Em lleve el neopreno però m’agarra rampa en l’abductor i m’he de sentar per a llevar-me’l, no se ni el temps que perd, però m’ho col•loque tot i cap a fora. Abans de muntar sent al meu amic Alberto que em saluda li done la ma i cap amunt. Sols eixir del circuït de la F1 veig a Quique, i em diu que ell va a la seua marxa, jo l’anime i segueixc al eixir de Valencia pase a Jordi, el pobre havia passat mala nit i no tenia bon aspecte. Continue a un ritme còmode i veig un altre equipatge del club, quan m’aprope veig que és Cristian ens saludem i a continuar peleant contra l’aire, encara que ahí bufava de costat i molestava però res comparat al que vindria després pels arrossars i ahí em vaig trobar en Claudio en qui jugarem un poc a passam tu que després et passe jo...aquestos moments foren els pitjors, vore com no pots anar més i la velocitat no passa dels 20 km/h, mental i muscularment t’agoten. En arribar a Silla el primer infern s’havia acabat, em notava en forces per anar ràpid i sols pensava que mentre durara la gasolina aniria a tope, i això vaig fer, la entra a València em va passar en un bufit i quan menos em done conter ja estava posant-me les sabatilles de córrer, ja quedava l’últim esforç...

Comence a córrer i com en els entrenes ixc ràpid però controlant, veig que les rectes no s’acaben, el circuït de córrer fou horrorós i abans d’acabar la primera volta comence a tindre molèsties en la panxa, m’entren ganes de pixar intente aguantar però al final he de parar, un minut de crono pixant i comence a córrer en això que m’adelanta Cristian diguent-me que be ho havia fet jo en la bici, jo pensava ojalatinguera una bici ara...després em passa Oscar, que va com un coet i em demana aigua li’n done i se’n va. Jo intente mantindré el ritme del principi però ja no em queden forces per a córrer ràpid, així que alce el peu, i coste lo que coste ja arribaré. Pase la segon volta en la sensació de que vaig arrastrant-me i que tots van a passar-me però el rosari de caretes dels demés no és molt millor: Guillermo agarrant-se el costat en gestos de dolor Oscar bufant que havia adelantat a Cristian, Cristian apretant les dents intentant que no se li’n anara...i així tots excepte el Presi que era l’únic per animar-nos a tots parlant, jo sols podia alçar el pulgar i gràcies...Al final gire cap a meta en una alegria inmensaperquè anava a parar de correr, allí estava l’afició xillant i sobretot Tania i ma mareque era el primer triatló que em veia, esperant a vore si estava molt reventat, efectivament ho estava però alhora molt satisfet perquè no em vaig reservar res i a estes proves uno ha d’anar en aquesta mentalitat, almenys així ho pense.

Ja per acabar en este rotllo, sols agrair a tots els que ens heu animat els dies d’abans, el dia de la cursa i després, als meus companys del CTC que cadascú al seu nivell ho va fer de categoria i com no a Tania que sempre està ahí donant-me el seu suport tant en les carreres com en les hores que li dedique a entrenar. Gràcies a tots i Amunt CTC !!!

Triatló LD Valencia - 4 de Març de 2012

Seré breu. La natació va ser una runa perque com era d´esperar, l´aigua estava super gelà. El cos estava calent perque la veritat és que el neopreno fa maravilles però les mans, els peus i sobretot la senció de gelor a la cara era horrible cada volta que tenies que respirar. Sols volia acabar per agafar la bici. Al principi com es normal molt de colp però després ja vaig agafar la velocitar de creuer i anava adelantant a gent, tant que en el gir de 180 graus per a tornar a la zona de boxes ja no tenia casi referencies visuals davant meu, vaig eixir el 11 del meu grup d´edat. Arriva el moment de la T1, lamentable, jo que sempre vaig a tope per els boxes està vegada habia pasat tant de fred en les mans que havia perdut la sensibilitat als dits grosos i no podia despasar-me el neopreno, després lo mateix en el maillot, no podia pasar-me-lo, cagant-me en denia mentres estava intentant vestir-me i coincidisc en Jordi que tenia la seua bici a 20 metres de mi, ens mirem i fem gestos de "menut fred, mala merda". Al final encerte en el maillot, xaleco, calcetins, em seque el pel i a la marxa.

Agafe la bici a la que li tenia moltes ganes perque era la primera prova que feia en la Argon-18 E-114 i perque el circuit era a priori molt ràpid per a fer-la bramar, però este diumenge va fer el dia que més aire ha bufat ultimament, no obstant el aire entraba lateral hasta Sueca i encara es podia anar a un ritme bo, però va ser arribar als arrosals de l´albufera i l´infern en forma d´aire en contra i lateral que et tirava de la bici es va manifestar. Tant que jo em veia obligat a posar el plat xicotet i la velocitat no pasava de 20-22km/h. Quan ja eixim d´este tram ens faltarrien uns 30-40km, i ara tenia que recuperar la velocitat mitja, així que em vaig posar a tirar en tramos que superava els 40km/h. Al final molt content de la meua bici, el parcial del que mes orgullos estic i del que com vos he dit, a on mes ganes tenia d´apretar. Segons el contakilometres, 2h44m per fer 92km a casi 34 de mitja.

I per útlim la mitja marató. el objectiu era fer entre 1:40 i 1:45, es a dir, no fer mils per damunt de 5m que és la barrera psicològica que me marque. Eren tres voltes de 7km, la primera sobrat, encara que ja em vaig adonar que el paseo de la Malvarrosa es podia fer molt molt llarg si te´n pasaves. Al inici de la segón començe a fluixejar, aixì que per iniciativa propia alçe el peu, per a guardar una mica, i en el tercera sabedor que em faltaven menys de 5km vaig intentar apretar de nou fent mils a 4.50-4.55 peró en el km.18 m´entrà un flato impresionant que fa que casi em tinga que parar a caminar. Ixe mil el kilòmetre el vaig marcar en 5.45 però va disminuir el dolor els altres dos que restaven els vaig fer per baix de 5 de nou. Al final la mitja en 1h43m i el temps global de 5h3m, s´havia escapat el ser sub5 però és que la bici va ser molt dura.

Menció a part a tots els que vau vindre animar, sobretot en la mitja que és a on pitjor es pasa. És super bònic vorer a les nostres dones cridar i animar, o abans d´entrar al passeig maritim que sabies que estaven Paula I David per a pegar-te un crit. I a la resta que anareu a Sueca o Sollana per vorens pasar en les nostres montures. Com no a tots els membres del CTC que anarem i finalitzarem, a tots de 10.

Valencia LD. Campionat d´Espanya de mitja distància.

Comença l´any triatlètic i ho fa en una gran prova a la nostra ciutat, València, amb un tri que en la seua primera edició serà campionat d´Espanya de la seua distància i haurà un gran nivell. Es tracta de un mig ironman, es a dir, 1.900m que nadaren per la dàrsena del port, 90km de bici a una única volta passant per Silla, Albal, Beniparrel i hasta Sueca, tornant pels arrosals de l´Albufera. L´eixida dels elite serà a les 8:30 i després anirem fent tandes per grups d´edat.

La majoria de nosaltres ens tirarem a l´aigua a les 8:45 i 8:50. I tardarem entre 30-40 minuts en arreplegar la bici. Com podeu observar en el mapa pasem per Sollana i Sueca, per si no voleu anar a València però podeu vindre a qualsevol d´estes poblacions més properes a Carcaixent i gaudir del espectacle. Penseu que serà el més paregut a una contrarellotge de ciclisme ja que no es pot anar a roda i als que vos agrade el mon de les bicis és molt recomanable ja que es voran bons "pepinos". Calculem que sobre les 10 del mati ja hi haurà moviment per estes poblacions.

Ànim a tots els membres del CTC que participen.

Pit i collons.

XIV Marató d'Espadà . Paula Tent

ESPADÁN. NOTA AL MARGEN

El año pasado fue magnífico y no hubo crónica, éste ha sido un infierno y la va a haber, más que una crónica es una nota al margen, pretendía ser leve, pero no puedo, aun así, pretendo que la experiencia se quede en un rincón, al margen de mis cosas, sin ensombrecer experiencias más luminosas, un apunte nada más, una cicatriz que me recuerde que fue real.

Acabo el año lesionada y coger el ritmo empezándolo está siendo complicado: algo desmotivada, bastante insegura, un poco más vaga, bastante menos centrada y apelotonando carreras en el calendario como ya hacía tiempo. No parece una buena combinación pero esta es mi coyuntura.

Sin darme cuenta han pasado los días y tengo que correr en Espadán, de modo que doy un vistazo atrás: el esguince está curado aunque sigue hinchado (creo que me he quedado sin tobillo, en su lugar una bola deforme), estoy segura que no me va a doler; el entrene ha sido bastante improvisado entre resfriados y contracturas, no he conseguido llevar un ritmo constante, no tengo la sensación de haber hecho un buen trabajo, no obstante ha habido trabajo y sacrificio suficiente para cubrir los 42km con decencia, sin demasiado dolor. Esta síntesis se extrae de la retrospectiva. No saldrá tan buena carrera como la del año pasado (año y cuatro meses en realidad) pero saldrá, será un entrene perfecto.

Pues no. El horror. La primera mitad transcurre sin demasiados problemas pero es la mitad más dura y siento las piernas muy pesadas, empiezo a pensar que algo no va bien, me quedo muy clavada en cada subida y no puedo evitar anticipar la pendiente hacia el pico, sé que va a ser angustiosa, también sé que debo apartar ese pensamiento de mi cabeza, que no se corre solo con las piernas. Evito ese mal innecesario pero ahora me sorprende otra reflexión, que quizá no sean mis piernas las que van cargadas, quizá sea mi cabeza la que hoy no está preparada y esto me asusta todavía más, me hunde la moral, aplaca mis energías. No me considero una gran atleta (bueno, tengo muchos momentos de subidón en que sí, me invaden en ocasiones delirios de grandeza, seamos francos…) sin embargo siempre he sido una apasionada de esto, le he puesto ganas y empeño, siempre me he divertido, el esfuerzo físico, el sudor han sido mi medio natural, mi sitio, esto siempre ha sido fácil para mí, muy pocas veces le he tenido miedo y ¿qué me ocurre ahora?, ¿a qué viene esto?

Entre esta marea negra llego al pico, lo subo sin más. Empiezo a sentir algún amago de calambres en las piernas pero continuo. Han cambiado el recorrido en el descenso: más largo y más técnico, más duro para mí. Me digo a mí misma que puedo hacerlo, ya he pasado la mitad mala y el tiempo es bueno (no es malo, vamos) pero se me hace interminable la bajada, el calor aprieta y no estoy cómoda. A partir de aquí, el infierno. Cada vez voy peor, me duele la cabeza, todo lo que pasa por mi mente deviene en algo negativo, todo toma un matiz oscuro, feo. Los calambres se apoderan de mis piernas, he de parar en varias ocasiones porque no puedo andar, no puedo mover la pierna y si intento estirar, entonces tengo calambres en otro músculo. En ocasiones el cuádriceps se contrae totalmente, lo miro, queda deformado y lloro de dolor, de impotencia (si ando deshidratada, el llanto acaba conmigo); intento estirar, andar, pero tengo calambres en el abductor, gemelos… Cuando consigo volver a correr, dura la marcha unos cinco minutos y pronto se repite el ritual: rampas que hacen que mis pies se tuerzan (literalmente), que me tienen inmóvil durante algún minuto, que me atraviesan de dolor. Así, de esta manera las casi últimas tres horas.

Ando cabizbaja recorriendo los dos últimos km cuando te veo. En un pensamiento oscuro, de tantos que han colmado la carrera, decidí maldecirte y odiarte sino venías a mi encuentro y ahí estás, no fallas. En otro pensamiento sombrío, de los muchos que se ha atiborrado la carrera, decidí pedirte que no hablaras si venías, decidí no hablarte. Te veo en la distancia y sigo cabizbaja pero rápido me alcanzas y me envuelves en un abrazo que no esperaba, el abrazo que empieza a rasgar la amalgama de ideas destructivas, de conspiraciones. Entonces te hablo, te digo cómo me siento y me tranquilizas. Me hablas. Has acabado en cuarta posición. Me alegras los últimos metros. Ya hemos llegado a meta y estoy hecha trizas aunque ya empiezo a disfrutar del sol.

La ducha. La ducha merece una crónica a parte. Soy incapaz de desnudarme y no me apetece pedírselo a nadie, pero prometo que estoy tentadísima a hacerlo. No puedo desvestirme.. Me agacho y me sacuden ráfagas de calambrazos punzantes, no puedo. Me relajo un momento, dejo las piernas estiradas, no hago ningún movimiento y lo vuelvo a intentar. La cosa no mejora mucho pero mi empeño sale ganando. El agua, como siempre, está helada, así que soy rápida. Vestirse no es más sencillo y el suelo del vestuario está hecho un asco, no veo la manera de vestirme, estoy igual que antes.. Salgo del vestuario medio vestida en busca de una cara conocida que me ayude, ya he perdido la dignidad, solo quiero vestirme sin que me duela pero no encuentro a nadie y soy muy tímida, así que me armo de valor y me lanzo a ponerme los calcetines. En el primer intento siento un calambre en las abdominales, luego en el gemelo que se sube, en los pies!! Lo logro por fin y sonrío. Vaya espectáculo. Durante la comida tengo calambres en las manos, era la extremidad que me faltaba.

Al día siguiente descubro que no era mi cabeza la que fallaba, esta carrera la acabé por mi pasión, mis ganas, por mi falta de miedo, por mi inconsciencia, mi empeño, las piernas no tuvieron nada que ver en mi llegada a meta. Sé lo que falló y ya no quiero darle más vueltas, estas cosas pasan, se queda anotado al margen. Un recordatorio.

Thx everybody, siempre me alegráis la post carrera.

http://lustisintheair.blogspot.com/2012/03/espadan-nota-al-margen.html

NOUS REPTES, NOUS SOCIS, NOUS PATROCINADORS

Iniciem un nou any triatlètic amb la mateixa il·lusió o més que el passat any 2011 i els reptes que se´ns presentem tenen molt bona pinta. El primer de tots serà el mig Ironman de València que es disputa el 4/03/2012 i en la línea d’eixida estarem una bona representació. Després vindran les proves Ironman, on Claudio embarcarà cap a Lanzarote i cinc de nosaltres a Frankfurt, Cristian, Jordi, Vicente, Oscar i Guillermo, amb el somni d´embolsar-se una medalla de FINISHER, això serà als mesos de maig i juliol respectivament. Tres dels nostres ja han recorregut la famosa distància dels 42km en la marató de Sevilla; Ruben Climent, Ivan Rodenas y Sergio Borreda.

També comptem en la nostra secció de trail, Àlex Albelda i Vicent Vila correran el Ulta Trail Serra de Tramuntana en Mallorca de 62km. En la versió llarga de esta mateixa cursa tindrem a Paula Tent per recórrer els 105km de serra, bona preparació per al mes d´agost aon participarà en el mític Trail del Mont Blanc en la cursa de 98km.

La resta, els 38 socis que formem actualment este club participarem en tot tipus de proves, destacant les que completen la Lliga Autonòmica, que son 5 proves i que tenim la intenció de fer un bon paper com a club.

Per aconseguir els nostres objectius, enguany tornem a comptar amb la col·laboració de RAMOS JOIERS i SOLO PIZZA, que formen part del CTC des dels seus inicis, repeteix GESTIONA OBRAS Y PROYECTOS que s’apuntà en esta aventura l’any passat. I tenim el plaer de continuar aumentant la plantilla de patrocinadors per a 2012 amb DANI MOBLES i PODODEPORTIVA JORQUES. La informació dels nostres patrocinadors la teniu disponible en aquest mateix blog a la part dreta.