A les 4:30 del mati havíem decidit despertar-se per a preparar-nos i anar cap a boxes. L’eixida del Ironman era a les 6:30 per el que en teoria teníem temps de sobra. Abans de que sonara el despertador jo ja estava despert i nomes sona pegue un bot del llit. Per fi ha arribat el gran dia, el dia de la GLÒRIA com a molts vos havia dit ja dies abans. Estic descansat, confiat, concentrat, i se que ens va a eixir bé, tant a mi com a els meus companys de viatge, Oscar (company d’habitació) i Ricki, i més, després de rebre una carta de Maria mitjançant la missatgera Mari, ja que no havia pogut acompanyar-me en aquest repte, i la carta va ser l’extra de motivació que ja tenia de per sí.
El primer que faig a l’alçar-me és obrir la finestra del balcó, doncs les vistes donen al mar i tenim l’eixida just davant. Ho he fet tots el dies, i sempre li deia el mateix a Óscar, - saps a que fa olor Óscar? fa olor a IRONMAN. Com no podia ser d’una altra forma ho torne a fer. Em pose el meu Ipod per a concentrar-me en la meua música, esmorzar barretes, plàtans, i m’ho prepare tot per anar cap a boxes. Óscar, el triatleta més nerviós del món, es va alçar el tio en una parcimònia impressionant. Abans de les 5 del mati jo ja estava preparat i ell no estava ni vestit. Total, que arribem a boxes a les 5:30, massa tard per a mi que em tinc que preparar moltes coses: unflar les rodes, posar-me el gels, anar al WC, etc, i a les 6 tancàvem boxes. Anem cap a la platja i hi ha tanta gent accedint a ella per la rampa que m’oblide ja de calfar perquè arribem tard. Una volta xafem les pedres de la platja ens tornem a reunir els tres i ens abracem, -molta sort amics, i ja ens vegem després-.
Vaig a buscar el meu calaix d’eixida, estava dividit per temps que esperaves fer en la natació, el meu és anar per baix 1h2m, estem al costat del pros. Com que havíem arribat tan tard estic situat pràcticament al darrere del tot, en quarta o quinta línea però és el que hi ha, vam pagar la novetat. Faltaran uns 10 minuts per a que es done l’eixida, sona la música, l’speaker com un loco cridant al personal i animant. Són moments màgics, m’encanta ixe instant en que mires al mar, en el sol eixint, la tensió a flor de pell i a punt de començar el repte de ser un IRONMAN. Tot a punt, jo estic a punt, quines ganes de començar ja i de repent la gent comença a tirar-se al mar, no he sentit res, ni una botzina ni res que done l’eixida però si que sé que els 2.500 triatletes s’han posat mans a la feina. Els dies abans que anàrem a entrenar a la platja costava molt entrar perquè era de pedra tipo Xàbia, però en ixe instant no notes les pedres. Només toque aigua em tire de cap, mare de déu quina barbaritat de gent, com si fora un triatló olímpic tots buscant la seua posició, sort que l’experiència és un grau i ja ens hem vist en esta situació mil vegades. Fins que no portem 500m no s’estira el grup. La primera boia estava a 1km, i es va fer un poc llarg pel tràfic constant, ja que també passe per davant a molta gent que va eixir passada de rosca. Després gir a la dreta a buscar a l’altra boia sense més complicació, nadant còmode, fixant-me en un tio que anava a dos metres de mi, i un altra volta cap a la dreta per encarara de nou a la platja i completar la primera volta. En aquest tram em desvie un poc i tarde en donar-me que no seguisc l’estela de tots els partipants, així que encare de nou i ja rectet. Finalitze la primera volta i havien voluntaris ajudant-te a eixir de l’aigua. Ja he completat 2.400m, ara falta un altra volteta de 1.400m. Al principi de la segona volta em passa un tio per la meua dreta nadant amb banyador nomes, que crak!!!, a pèl i damunt anat mes apresa que jo, l’estratègia és clara, a peus d’ell que té més ritme que jo, boia a l’esquerra i continue darrere d’ell, una altra boia i encarem els últims metrets, el tio en el seu banyadoret roget com un coet cap a fora, i jo darrere aprofite per a pixar sense parar. Casi arribant ens adelenten dos i em canvie de peus, i li passe al de banyadoret jajajaja que Judas Iscariote que sóc, ho reconec, em va saber mal i tot, després de portar-me mes de 1.000m i a falta de 100 li la jugue, en fi, és reglamentari.
Em pose en peu i gairebé no puc eixir de l’aigua, entre la corrent i les pedres, de sobte un voluntari em pega una "zarpà" i pegue un bot cap a fora. Xafigue alfombreta blava en direcció a boxes. La transició és grandíssima, m’atreviria a dir que fins que eixim de la natació fins que pugem a la bici 1km. Avance a molta gent en la transició perquè vaig com un coet, m’enrecorde de Cristian, si estiguera ací estaria orgullós de mi perquè anava esprintant com en un tri de curta distància. Arribe a la zona de les borses blaves, bike bag, agafe la meua i a tope a buscar una cadira. Dies abans havia vist un video en el que Marcel Zamora agafa la borsa i va a buscar l’última cadira, així que jo faig el mateix jejeje. Em trec el neopré, casc, guants, porta-dorsal, 4 barretes power-bar, li pegue un bac a la bike bag en un montó que estaven totes i a esprintar una altra vegada a per la bici, tant és així que em vaig passar el passadís i sort que David s’havia col•locat allí per avisar-me. Isc de la zona de boxes, i quasi tots davant meu ficant-se les cales, jo li pegue un bot a la Cervèlo i em pose les sabates sense problemes, mire el rellotge, bé, he nadat en una horeta, el que esperava.
Comença la bici i és hora de menjar. Els primers 20kms son planets i passen molt ràpids, a partir del 20 pica cara amunt fins el km.50 a on comença el port dur. En estos primers 50 km tinc la sensació d’anar molt espaiet amb la bici perquè em passen barbaritats de corredors, però el contakilometres em deia que la meua velocitat era òptima, i pense - collons tu, o la gent està molt forta o soc un paquet de por. Comence el port en tranquil•litat, son 21km d’ascensió, fins el km.70 i es pot fer molt dura, i efectivament, ho vaig passar fatal i se’m va fer etern, per suposat continuava perdent moltíssimes posicions i en la sensació d´anar parat a 16km/h, em passaven les cabres, les de carretera, incloïda una bici semblant a la de Jordi el ferro, pufffffff, estava tocat de moral. No em trobava bé i encara em quedava molta pujada, suant com un porc ja que la calor ja començava a apretar, mare de déu, si dura un poc més no sé si m’haguera retirat i tot, girant el cap en cada corva de ferradura per si m’agafava Óscar. Al final vaig emprar 1h12m cara amunt, i per fi l’avituallament. Ara tocava planejar en algun “repexet” fins el km.90 que era cara baix, oh my god!!! La baixada fins el km.103 més o menys em va sentar de luxe i em vaig menjar mig sandwitch de pernil que estava ummmmm! ara el altre port dur, 7km al 4.5%. Aquest el vaig passar sense problemes en el pinyo 23 tota l’estona, que és en el que puge agust, quan en el port de 21km vaig gastar quasi sempre el 25. Ja no em passava gairebé ningú, i començava a trobar-me molt bé damunt de la R3. Em faltava un portet com Simat de 3km en el km.120 i després baixar fins el km150. Durant tots aquests kilòmetres vaig xalar molt, vaig passar a molta gent, i la veritat és que vaig arriscar també, tenia que pujar la velocitat mitja que quan vaig fer cim en el km.70 era de 26km/h i ara anava sempre per damunt de 40km/h en trams de 60km/h. Quan vaig vore la marca en terra del km.150 sabia que tenia que continuar apretant, ara em restaven 30km plans i em vaig vore amb forces de continuar tirant i així va ser, amb un poc d’aire en contra però a 33-36km/h. Ja cap al final férem un grupet de 4 persones que anàvem tirant cada cop un, sobretot jo i un altre francès respectant la distància mes o menys excepte un que portava una cabra Kuota que anava a roda tota l’estona. Entrem ja en Niça, faltava poc per deixar la bici, m’havia esforçat molt en aquest sector i ho vaig passar fatal en la primera part, fins el km.100 no vaig tindre bones sensacions i era hora de comprovar si encara tenia forces per a la marató. A punt d’entrar a boxes vaig vorer a l’afició: Mari, Cris i a David: -ale màquina eres el puto crak, o algo així em cridava David, no sé, però després de casi 7 hores pel món s’agraeix moltísim que et donen ànims. Mire el rellotge i no m’ho crec, he pogut baixar de les sis hores en la bici, la qual cosa no m’ho pensava per rés del món fa uns dies en un terreny muntanyós, ara, ja vos dic que vaig tindre que rascar i molt per fer les 5h52m. Em descalce les bambes en marxa, i arribe a la zona de boxes, gent parada descalçant-se, aiiii si practicareu les transicions pense, em baixe de la bici i corrent a tope fins que un voluntària m’agafen la bici, què bonic! que no tinc que buscar jo el lloc per a deixar-la. A per la borsa roja, run bag, i a buscar una altra cadira, bambes de córrer, vaselina “a tope” en les zones complicades, em trec el casco, em pose la gorreta, mire el tub de la protecció solar però passe, no puc perdre més temps. Al meu voltant tots fent la transició molt lenta, supose que serà perquè no poden ni en l’ànima però jo “a tope”, vaig tardar 3´23´´.
Isc a per a la marató i vaig en ànsia viva, primer mil a 4:32, entre content per la bici i que estem acostumats a aquests ritmes quan deixes la bici vaig massa fort, segon mil a 4´40´´ jajajajaja. Que barbaritat, ahí es notava els entrenes el diumenge pel mati fent transicions en Piguiti a 4:30 de mitja. Total el primer 5000 a 4´42´´. "Massa pa la carabassa". El circuit a peu era de 4 voltes d’uns 10km per l’Avinguda dels Anglesos, una recta al costat de la platja cara a l’aeroport i tornar. En la primera volta David Clemente es va posar al meu costat i vam córrer junts uns kilòmetres, a on ell no parava d’animar-me, jo no parlava perquè sabia que després em faria falta i anava mirant als que entraven en la bici per si veia a Óscar o Ricky.
Ens vam creuar en el primer classificat, fàcilment identificable perquè portaven patinadors amb un peto en la classificació, i amb el segon, cap dels dos era Marcel, i David em va dir que li portaven més de 15 minuts, instants després ens va passar Marcel "quan arriba Niça" Zamora tot escopetat i amb la coincidència que un grup de 4 amics seus tots vestits amb samarretes de MZ grogues i pancarta estaven ahí en eixe moment. Els crits d’ànim cap a Marcel eren impressionants, -va Marcel -tu pots - estem amb tu -ànim que ets el millor, als quals ens vam sumar David i jo, mentre li senyalava el meu braç a David en la pell de gallina. Per fi m’estabilitze en un ritme que portaria ja molt de temps, marcant els mils a 5:10 ó 5:25 si parava en l’avituallament a menjar algun gel o plàtans, que normalment ho feia cada dos, sinò no parava de córrer, agafava beguda i continuava. A tot açò, el meu cap no més feia que pensar que si no la cagava i era capaç de fer la marató per baix de 4 hores, que era l’objectiu inicial, el ser sub-11 per segon vegada ja no era un somni i ho tenia al meu abast.
Gairebé en el gir de l’aeroport, portaria menys de 5kms, veig a Óscar en la bici que ja va cap a boxes, li alce el braç i ell em crida -va paquet. Una alegria creuar-te en el teu company i comprovar que està en la lluita per ser finisher, em faltava Ricky que encara no sabíem res d’ell. Aquest tram era el pitjor, érem un parell de kilòmetres en la zona de l’aeroport a on no hi havia quasi gent animant i no bufava gens d’aire perquè et separaves de la platja. Tornant ja cap a la zona de boxes em creue de nou amb Óscar, seria el km.9 meu, ens xoquem la mà i David se’n va amb ell per donar-li ànims. Quina gran tasca que vas fer Xicotiu, que llàstima que no t’agrade patir, crec que no el vorem mai en una d’estes. Per eixa zona estàvem les nostre animadores, Mari i Cris, les salude i somric, encara em quedem moltes forces per fer bona cara, i Mari que estava parlant pel mòbil em crida -Guillermo tu esposa, que molts besets-. Em va fer gràcia com ho va dir i al mateix temps molta alegria de saber que Maria estava espectant des de casa. Gir de 180 graus i primera volta finalitzada, ja sols falten 3 i pense en el que porte, sempre sumant i mai restant jajajaja com ens haviem dit entre nosaltres, tranquil i “disfruta” com li va dir Martín a Óscar. Encara que m’agradava més la tàctica de Cristian, tranquil fins les tres hores de bici, després “apreta”.
Continue en el mateix ritme de carrera, entre 5:10 i 5:20 i amb bones sensacions però tambè pense que açò és molt llarg i en qualsevol moment fas plof i al perol, o com diu Óscar al putxero. És increïble la quantitat de gent que he passat a aquest ritme, la gent va a 6 el mil i més d’un caminant ja. Gir en l’aeroport i a per la segona volta. Algun valencià em crida en el marató "va Carcaixent" com que portava l’equipatge del club, i els espanyols pel nom que està en el dorsal "venga Guillermo", encara que no els conegues t’alegres moltísim i jo sempre els alçava el dit gros de la mà en comunicació no verbal "ok i gràcies". Per fi, em creue amb Ricky i m’alegre moltísim de que ja estiga en la marató, ara toca patir amic i acabar com siga encara que tingues que arrossegar la cama eixa lesionada. I tot igual, cuidant l’alimentació amb gels, beguent aigua, power bar, però tirant-me molta aigua pel damunt perquè la calor era ja asfixiant, fins el km.25 de la marató que comence a trobar-me cansat ja, i marque els mils a 5:40 o més. Per tant, RECALCULANT, nou objectiu, no fer mils per damunt de 6 minuts i seguir que baixe de les 11 hores, ja que tinc marge. Tercera volta i ja porte mes de 30kms. de marató, però el dolor de potes és ja insuportable, i la calor "ni te digo", que barbaritat, mire l’hora al rellotge, però es que són les 4 de la vespra i cau un caldo de més de 30 graus i jo corrent una marató, ara la gent al meu voltant són cadàvers que pocs corren amb “soltura” i molts tiren la tovallola per caminar més que córrer. Jo “a tope” de cap, obligant-me a seguir en modus run en algun que altre mil a 5:50. Tinc que arribar al gir de l’aeroport i a per la puta glòria, és la nova doctrina. Mire massa el Garmin, senyal de que el meu cos no pot més, ara toca patir, PATIR en majúscules i ser dur mentalment, em falta el pitjor tram com vos he comentat. Gir en l’aeroport i ja no queda res, uns 5 kilòmetres, el meu cap no para de calcular ritmes i els temps que tinc de sobra, no pare de repetir-me que vaig a baixar de les 11 hores, que no te pares Guillermo, que ho tens en la mà, que si no faig mils per damunt de 6 baixe segur. “Aprete” les dents perquè estic exhaust, però van caiguent els kilòmetres. Veig a Óscar, que diu - va tio que baixes de les 11 hores. Pase pel 40, vaig sobrat de temps però exactament no se quan de temps porte competint. I per fi arribe a la Finish Line, corva a la dreta i després a la esquerra i estora blava tot replet de gent, veig el rellotge allà al final, uns 200m, i marca 10h47, quina puta alegria, damunt vaig a baixar el meu registre del Challenge de Barcelona a on vaig fer 10h50m però aquest té el doble de mèrit, la bici havia estat duríssima i les condicions de la marató insuportables. Quins moments amics i amigues, sols els que hem passat per ahí sabem la satisfacció que et dona, i cóm en eixe instant et pessen pel cap mil records, entrenaments, carreres prèvies, tant de sacrifici però es que la recompensa és inversament proporcional. És inevitable no enrecodar-te de Maria, en cóm estarà de contenta per mi, perquè ho viu més que jo de vegades. Veig a l’afició, David, Cris i Maria a l’esquerra de les grades i “aprete” els punys cara a d’ells amb senyal de satisfacció, de victòria, de plenitud, gràcies per vindre, no ho oblidarem mai. Continue cap a la meta per passar l’arc en 10h48m que jo m’he guanyat entrenant a les 20h de la vesprada, jo i Maria que aguanta que arribe a les 22h a casa. I cride - VAMOOOOOOOOOOOOOOOOSSSSSSSSSS. Un guiri que havia entrat abans que jo em va vore tant content que em va abraçar mentre deia - congratulacions. Medalleta al cap i a gaudir-ho després de tant de patiment en els últims kilòmetres de la marató, que feliç que em sentia, quina eufòria.
Pocs minuts després que jo va entrar Óscar amb un temps total de 11h6m, espectacular en el seu primer Ironman, nadant en 1h15m que és un gran registre per ell i en una marató de 3h36m. Sobretot que té molt de marge de millora, pot baixar de 3h30m en la marató algun dia i millorar les transicions. Més tard entrà Ricky que va aguantar molt dignament fins la mitja marató però que després es va vorer afectat per una lesió que arrossegava fa unes setmanes, però ahí està, amic ja pots dir que eres un home de ferro i qui vulga alguna cosa que rasque.
Agrair-vos a tots els amics, familiars i membres del club per fer-nos sentir importants i en el puto centre del món durant els dies previs i sobretot per seguir-nos en facebook, twitter i per internet, em costa que molts estàveu desperts ja a les 8 del mati connectats. Gràcies per les vostres felicitacions a posteriori i sols dir-vos que tornarem.
Enhorabona. Eres un gran!
ResponElimina